El cap vivent de l’estàtua

Pere Sàbat

Vilafranca

Passejant per molts pobles del país, per exemple Vilafranca, podem trobar restes del franquisme. Des de plaques del instituto de la vivienda, noms de carrers o fins i tot el vergonyós monument feixista de Tortosa. És un dels problemes que arrosseguem de la dita transició. El canvi de règim es va fer a partir de l’oblit. Era el preu que uns van posar i altres acceptar, des dels postfranquistes, passant pels socialistes i fins el Partit Comunista, que van renunciar a la majoria d’objectius polítics per aconseguir

“l’acceptació” del nou règim. Tots menys ERC, que cal recordar que va ser l’últim partit a ser legalitzat, fet oblidat per alguns que gosen posar en dubte la militància antifeixista republicana. De franquisme en trobem a plaques i estàtues, com les que de manera polèmica s’estan exposant al Born, però el que hauria de preocupar més és el franquisme que persisteix. Que l’Estat, després de més de 40 anys de la mort de Franco, no hagi dignificat les víctimes del franquisme fa esfereir. Que en plena “democràcia” l’Estat no hagi demanat perdó per l’assassinat del president Companys resulta incompatible amb dir-se democràcia. El franquisme perviu perquè és el marc i l’estructura on l’Estat se sent còmode. Podem parlar i debatre d’estàtues, decapitades o no, però el problema és el franquisme zombi que patim.