Ja no ens mirem
Joan Pinyol
Vilafranca
Si fos màgic i si fos rei, entre les missives de jocs i joguines que m’arribessin a l’Orient faria portar a cada casa un exemplar del llibre “Educar en el asombro” de la canadenca CatherineL’Ecuyer. Trobo que després de tanta bombeta artificial, de tantes emocions consumistes i de tanta superficialitat manifesta és del tot imprescindible per a aquells pares i mares que vulguin recuperar el veritable sentit de les coses. Ja en vaig parlar fa temps i el missatge que conté aquest assaig, més que vigent, per a mi avui esdevé urgent. Entre altres veritats com a temples ens parla de la manera d’aconseguir que els més petits de cada casa siguin capaços d’esperar abans de tenir i no perdin l’oportunitat de ser feliços per culpa d’un entorn social cada Nadal més frenètic i exigent que els ha deixat a anys llum del que és essencial i els ha enterrat sota una estúpida allau de materialisme.
Que un infant trobi negativa la frase “Han passat els reis i no m’han portat res” evidencia que ha estat encaminat de la pitjor de les maneres. Que té uns progenitors només capaços de demostrar la seva estima amb objectes de plàstic que necessiten tres piles de les cares per fer una llum només supèrflua. Perquè la veritable màgia no és el que amaga el paper d’embolicar, l’essencial és que una il·lusió en forma humana (tres, si voleu, una de blanca, una de rossa i una de negra), arriba únicament un dia a l’any a cada població i et regala una especial brillantor als ulls reflectida en l’espurneig dels fanalets. Perquè abans rebíem Ses Majestats amb fanalets i els miràvem els ulls. No com ara, que ni els veiem passar mentre ens recargolem estressats pels paviments de carrers i voreres a la recerca i captura d’uns caramels que patrocina CaixaBank, la que et cobra comissions per ingressar en un compte propi.
Un dia m’ho va explicar el rei Melcior abans de tornar cap a l’Orient. “Durant la cavalcada els més petits ja ni em miren els ulls, només les mans perquè ompli les seves de llaminadures dolces. Més que un ésser màgic em fa l’efecte que sóc un comercial de botiga de llaminadures”. Ha de ser trist fer el llarg viatge des de terres tan llunyanes i, encara que es puguin saltar les tanques que molts països insolidaris han alçat per impossibilitar el refugi dels escapats de les guerres, arribar a Occident per escampar il·lusió i que no et mirin ni els ulls. El dia que entenguem que hem d’estimular la màgia des de dins cap enfora i no a l’inrevés, segur que tots plegats serem una mica més feliços.
