Ciutadans de Catalunya
Joan Aguado
Alguns havien insistit en allò “que ens deixin comptar”. Els altres, potser no ho deien per por, però també volien saber de què, i de quant, estàvem parlant.
Finalment el resultat del 27-S és un i no cap altre. I ha passat allò que la dita ja vaticina: “Cadascú compta com vol”. Tothom s’ha muntat els “números” a la seva conveniència per extreure’n la conclusió que li interessa. La realitat, però, acostuma a ser tossuda i ens confirma una altra dita: “els números canten”.
I tant si canten! Junts pel Sí (o sigui CDC+ERC, amb la “gran aportació” dels ex PSC i ex ICV) ha passat de 71 a 62 diputats i del 44 al 39% de vots. El PSC ha perdut quatre diputats més i quasi el 2% de vots, tot i que no ha estat la patacada prevista. CSQP (amb Podem) ha reculat 2 diputats i 1% de vots. El PP ha perdut bous i esquelles passant de 19 a 11 diputats i el 4,5% de vots. I UDC en queda fora.
I els guanyadors, qui són? La CUP de 3 s’ha situat en 10 diputats i ha guanyat un 5% de vots. Insuficient però per donar a l’independentisme el nivell que tenia al Parlament anterior: de 74 s’ha quedat amb 72 diputats. Una majoria absoluta menor de la que tenia abans.
I deixo Ciutadans per al final, el gran guanyador. Ha passat de 9 a 25 diputats i del 7 al 18% de vots. És el que ha fet una pujada més espectacular, el que ha trencat tots els pronòstics i pels quals ningú donava cinc cèntims quan el 2006 van entrar per primera vegada al Parlament amb Albert Rivera que apareixia nu en els cartells.
I he de dir amb franquesa que estic molt preocupat. Fa temps que no escric en un mitjà i ara ho faig perquè vull manifestar el meu neguit per la nova situació. Em preocupa i molt que C’s sigui el segon partir al Parlament, em neguiteja que siguin el partit de referència (i guanyador en alguns casos) en poblacions tradicionalment d’esquerres i tinc por de les conseqüències que pugui tenir per a la cohesió social de Catalunya.
A la transició democràtica el PSC i el PSUC/ICV varen assumir el rol d’incorporar els catalans procedents de la immigració als plantejaments del catalanisme. Vàrem lluitar plegats pel retorn de la Generalitat, per l’Estatut, pel català a l’escola, per la normalització lingüística, per la cultura, pel reconeixement de la nostra història i per fer junts el futur.
Ara, PSC i ICV junts sumen només 2 diputats més que C’s (9 menys si hi afegim l’altre partit no catalanista, el PP). C’s és el partit que està contra la immersió lingüística, que predica una modificació recentralitzadora de la Constitució, que apareix com el nou lerrouxisme que pot dividir el país. No es tracta de la partició per la meitat entre partidaris i contraris a la independència. A més, està en risc la cohesió social.
Repeteixo: Estic molt preocupat de què passa i sobretot de què pot passar. El diumenge a la nit els seguidors de Junts pel Sí cridaven allò d’“un sol poble”. Hi estic d’acord. Però, s’ho creuen els seus dirigents? I s’ho creuen els dirigents de tots els altres partits catalanistes?
De debò tots plegats som conscients a què estem jugant? A part del debat per la independència, no és hora que els partits catalanistes reflexionin i, ara que encara hi som a temps, prenguin mesures per evitar el trencament de la “pau social” de què tant ens hem enorgullit?
Si no es fa res, tinc la convicció, la por, que ho pagarem car. Molt car. I Catalunya més.
