Ningú apostata del Barça

Sergi Sol

No sóc soci del Barça. Però havia estat soci, infantil, i fins a l’adolescència. Un bon dia em vaig quedar sense carnet, me’l van requisar un dia que em van enxampar fent entrar un amic amb el meu carnet de manera irregular. Trapelleria d’adolescent. Amb tretze anys agafàvem el tren a Sitges. Amb el Joan Albert Montserrat. Ens vam fer socis junts, els pares ens van pagar el carnet. I diumenge sí, diumenge no, pujàvem a Barcelona, en un tren que aleshores funcionava bastant millor que ara. Hi havia semidirectes i hi havia espai, seients de pell, sintètica. 

 

Vaig deixar de ser soci d’aquesta manera poc ortodoxa. Però no vaig pas deixar de ser del Barça. És molt difícil deixar de ser del Barça. Es pot deixar de tenir l’hàbit de seguir el dia a dia del barcelonisme -que no és el cas- o deixar de quedar amb els amics a veure un partit. Però se segueix sent del Barça, d’aquesta religió tan nostra que és el Barça. Gairebé és impossible deixar de ser del Barça. No conec ningú que hagi apostatat.

 

Per això que se celebrin eleccions al Barça em desperta tant d’interès. Perquè el porto a la sang i perquè el Barça transcendeix el raciocini, és molt més que un equip de futbol. Hi ha sentiments de tota mena. Hi ha passió i orgull. Hi ha entreteniment, esbarjo i alegria. I enrabiades i decepcions.  

 

Que s’esculli el nou president és del tot transcendent. Perquè aquest serà també el president que presidirà la institució civil més potent i amb més projecció durant aquest període que afrontem de tants canvis i esperances, de tants somnis. Així que sense cap mena de dubte m’agradaria que el futur president del Barça sigui algú que s’estima el país i que es troba plenament compromès amb el procés d’emancipació nacional, de fer un nou estat, de fer la independència. Si encara fos soci del Barça, segur que aquest seria un dels factors que determinaria el meu vot.

 

Sí, segur. Votaria un president que sabés què és el Barça, què representa i què no pot quedar al marge en la construcció d’un nou país. Això faria, sens dubte. És el que estic convençut que requereix una institució tan important i que representa tanta gent o tants anhels. Sempre al costat de la gent i de les seves il·lusions.