El monopoli de la moral

Si en comptes de la Prússia del XIX, Clausewitz hagués viscut a la Catalunya actual, probablement hauria canviat la frase amb què va passar a la posteritat. Deia el baró prussià que “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”, però aquí i ara el més exacte seria dir que “la política és la continuació de la religió per altres mitjans”.

Una de les constants de la història d’aquest país, tret d’algun parèntesi de concòrdia com el de les dues primeres dècades de la transició, ha estat que el grup que ha ocupat el poder ha fet tot el possible per classificar els ciutadans en dues categories: “bons” i “dolents”. Els bons, naturalment, eren els seus partidaris; els dolents, la resta dels ciutadans. Aquí no agraden els matisos, els tebis, els ponts: o ets blanc o ets negre, o estàs amb mi o estàs en contra meu.

Al llarg de molts segles, amb el suport impagable de l’Església, la dreta va reservar la condició de bons espanyols als reaccionaris i als conservadors, a qui atribuïa tota mena de virtuts. A les diferents versions de progressistes -des dels liberals decimonònics fins a tota mena de marxistes- se’ls reservava la qualificació de fruits podrits. Franco, que amb el beneplàcit de Roma apareixia a les monedes com a “Caudillo de España por la gracia de Dios”, va portar a l’extrem aquest tan immoral monopoli de la moral.

També les esquerres, però, en les breus èpoques que van dirigir el país, van caure en el mateix despropòsit. Orwell explica com a la Catalunya del 37 els estalinistes titllaven de feixistes i quintacolumnistes tant els falangistes o els burgesos com els trotskistes o els anarquistes. La pretensió de portar la humanitat al paradís i redimir-la dels seus vicis acaba tard o d’hora ofegant la llibertat.

Franquistes i estalinistes coincidien a atribuir-se una superioritat moral incontestable, que es traduïa en infinites formes d’abús de poder, entre les quals el monopoli de l’espai institucional, l’adoctrinament escolar, el control abusiu dels mitjans de comunicació i la reserva a favor dels fidels dels múltiples privilegis del poder.  I, com a conseqüència, consideraven enemics o si més no sospitosos tots aquells que no s’identificaven públicament i sense fissures amb les seves idees.

Fa temps que a Catalunya s’aprecien símptomes evidents del retorn de les velles idees. El grup que governa es permet classificar els catalans en bons i dolents. Nega la pluralitat de l’espai públic marcant abusivament amb l’estelada –una bandera partidista–  el que és propietat de tots. Monopolitza els mitjans de comunicació públics –TV3, Catalunya Ràdio, la gran majoria de ràdios i televisions locals–, convertits en altaveus exclusius de la seva doctrina, presentada com si fos l’única digna de ser defensada. I reparteix entre els seus fidels càrrecs i tribunes, contractes i subvencions.

Diuen que volen fer un nou país, però jo només veig el ranci país d’ahir.