Glass Beach: què fem amb la brossa
Cati Morell
S’embat
Molt a prop de Fort Bragg hi va haver durant dècades un abocador a primera línia de la costa de Califòrnia. Amb el temps, els californians van decidir que havien de deixar de fer abocaments al mar i van posar en marxa un altre sistema de gestió dels residus. Això es va traduir en una neteja superficial i en l’abandonament d’aquest abocador. Al cap dels anys, el mar havia fet la resta i els milers d’ampolles de vidre abocats contra les roques van generar una de les platges més característiques d’aquesta costa: Glass Beach. És una platja de vidres de tots els colors, que s’han anat erosionant i conviden el turista a passejar-hi descalç, en un paisatge de llums i lluentors diferent. Ara els californians demanen als visitants que no s’emportin els vidres perquè allò que embrutava s’ha convertit en un paisatge bellíssim.
I per què us explico això? Doncs perquè a Vilobí del Penedès les antigues pedreres de guix es van convertir en autèntics abocadors de runa, de cotxes vells i de tot allò que feia nosa a la vista, després que l’empresa extractora va aturar l’activitat a causa de les surgències d’aigua que van aparèixer en la zona de treball. El temps ha anat a favor d’aquest espai i dels veïns del poble, que han vist com la zona més oblidada s’ha convertit, naturalment, en un petit ecosistema amb fauna i flora pròpies, una àrea natural que crida l’atenció de tots aquells que la visiten. Però, de tant en tant, encara hi ha gent que hi va a abocar runa…
La natura té una capacitat sorprenent de regeneració. Només necessita temps. A Glass Beach s’ha fet palesa amb una platja de vidre, i a Vilobí amb una zona de descans d’aus migratòries, per exemple. Davant d’aquests dos casos, però, algú es pregunta com hem de seguir gestionant els residus? La recollida selectiva que s’ha intentat promoure des de les administracions —inclosa la Mancomunitat Penedès Garraf— els últims deu anys no ha obtingut els resultats desitjats. Les plantes de recollida selectiva pateixen puntes d’estrès i no poden donar el servei necessari, amb la qual cosa obliguen a conservar l’opció dels crematoris per fer front a aquests moments puntuals. Molts de nosaltres hem vist, en moments puntuals, el camió del rebuig recollint també la brossa orgànica. Aquesta imatge, que pot tenir la seva explicació administrativa i de gestió, acaba amb la voluntat d’aquells que omplen la cuina de casa seva de cubells conscienciats de la necessitat de contribuir a un futur millor. Si el convenciment de l’usuari és definitiu perquè el sistema funcioni, l’usuari ha d’obtenir una contrapartida.
El resultat és que amb l’actual sistema no hi ha millores per a la butxaca dels contribuents, ja que les taxes relatives a la recollida de brossa són molt similars, però, sí que s’incrementa la feina i la necessitat d’especialització: tots hem de saber on s’han de llençar els taps de suro o a on es posen les ungles que un s’acaba de tallar, (això si no te les menges perquè el panorama actual dóna per menjar-te les ungles i, a vegades, els dits i tot!!!). Al Japó ja han instal•lat màquines que paguen per les llaunes buides, i Alemanya estudia abandonar el sistema de recollida selectiva. Podríem els catalans també ser pioners i deixar de fer servir un sistema que no funciona? La Mancomunitat s’ho hauria de plantejar… i fer alguna cosa més que deixar passar el temps.
