Primera crònica de Maria del Mar Fernández, enviada del 3d8 a Palestina
Maria del Mar Fernández, advocada penalista, traductora jubilada i membre de l’organització catalana NOVA pel treball
no-violent en favor de la resolució de conflictes internacionals, ja és a Palestina.
Com dèiem en l’edició del 3d8 del 2 de setembre, Fernández ha marxat a Palestina per mirar d’evitar, com acostuma a passar,
que vaixells israelians disparin als pescadors palestins; i per deixar constància internacional dels incidents que hi puguin
haver. Mentre s’estigui a Gaza, on ha anat com a enviada especial del 3d8, explicarà als lectors d’aquest setmanari les seves
vivències en un dels punts políticament i social més calents del món. Aquest n’és el primer capítol. 
“Aquesta setmana he ingressat a la presó, això sí, no una presó qualsevol, és la presó a l’aire lliure més gran del món: la franja de Gaza, dins la Palestina ocupada on viuen 1.500.000 de persones en un territori més petit que el Maresme.
I m’ha costat molt entrar-hi. Israel té la franja assetjada per terra, mar i aire, des de fa 4 anys. Jo hi he entrat des d’Egipte, però havent de passar 3 “fronteres”. Primer, setmanes per aconseguir el permís espanyol, i el permís d’Egipte, i llavors ja, passar la frontera palestina de Rafah. Vaig sortir aquest diumenge del Caire a les 5 de la matinada i arribava a la frontera de Rafah a les 5 de la tarda, després de convèncer les autoritats egípcies de les meves bones intencions, durant més de 2 hores. La carretera del Caire a Al Arish i a Rafah estava plena de controls i de molts tancs aturats a les voreres.
En arribar a Gaza m’esperaven dos amics, una d’internacional i un palestí. No em podia creure haver aconseguit entrar-hi. Un altra cosa és sortir-ne. Però és clar, jo no sóc com la població civil de Gaza. Jo tinc un “as” a la màniga: un passaport espanyol que em permetrà tornar a la llibertat quan vulgui o ho necessiti. Ací mor molta gent, criatures incloses, per no poder accedir pel bloqueig a un hospital amb mitjans materials, a poquíssims kilòmetres, a Israel o a Egipte.
Tot i així, la gent de Gaza és molt hospitalària i molt alegre. Al cap de dues hores d’arribar ja era en un terrat amb palestins i internacionals celebrant un aniversari. Vam tenir sort. Aquella nit no ens van sobrevolar avions F16 i vam poder tenir la festa en pau. El pastís l’havia fet una neozelandesa i era d’allò més bo. La brisa del mar de Gaza em semblava incomparable després de tota la calorada passada pel camí.
Dilluns dia 19, vaig anar a una protesta al pati de la Creu Roja Internacional amb familiars de presos i preses palestins a Israel que són més de 6.500, incloent-hi criatures de només 8 anys, perquè consideren que aquesta institució no se’n preocupa prou. A tot el món els presos gaudeixen de visites de familiars, però no a Israel. Molts presos porten anys en detenció administrativa sense haver estat processats, i l’Estat ocupant els hi va prorrogant. Molts altres estan a l’espera d’un judici que no arriba mai. Les mares, dones i filles portaven retrats dels estimats que tenen a la presó. Em vaig emocionar molt perquè totes volien que els mitjans captessin la imatge dels seus. I mai no podré oblidar els ullets tristos de les nenes que em cridaven o em venien al darrere per ensenyar-me’n i perquè enregistrés les fotos dels seus pares que no han vist, en molts casos, des de fa anys. I m’explicaven, serioses com si fossin velletes, meitat en àrab, meitat en anglès, que ja havien perdut la mare, o germans, companys d’escola, amics o veïns. Les mares, em deien com n’és de difícil tranquil·litzar els fills quan, enmig de la nit, passen els “drones”, avions no tripulats que volen a baixa alçada, o quan els F16 bombardegen. I cada setmana hi ha morts o ferits, fins i tot criatures, perquè és impossible estar a cobert a la Franja de Gaza, tan densament poblada. I els occidentals generalment no ens en assabentem perquè passa tan sovint que deixa de ser notícia.
Al ficar-me al llit a la nit em preguntava: I com reaccionaré jo quan, en sentir sobrevolar els avions de guerra, temi que bombardegin, o quan ho facin? Just a la tarda m’havia estat mirant les cases destruïdes dels voltants… Per fi em va vèncer la son. El dia havia estat esgotador i ple d’emocions.
El dimarts, he anat a Beit Hanoun, al nord-est de Gaza, on els pagesos reivindiquen poder accedir a les seves terres de cultiu a la “buffer zone” o terra de ningú, que controla Israel des del seu mur i dispara o treu els tancs contra qui s’acosta a conrear les seves terres. Per això es procura que els palestins vagin acompanyats d’internacionals que filmin i donin a conèixer al món les violacions de drets humans que es produeixen.
Hem anat amb un cotxe que, com gairebé tots, semblava que hagués de caure a trossos, sense cinturó de seguretat i més ple del que hauria d’anar, i encara bo, perquè pel camí ens hem trobat molts carros arrossegats per cavalls o ases i carregats de gent, de verdures, fruites, estris de tota mena.
En arribar a lloc, hem baixat i, com tots els internacionals, m’he posat l’armilla groga i ens hem anat acostant a la zona on està prohibit conrear. Però hi ha tan poca terra per fer-ho que els pagesos no tenen més remei que jugar-se-la per intentar que la família mengi. És perillós acostar-se a 100 metres del mur per collir la fruita dels arbres palestins. I no havien passat ni 10 minuts que ja s’havia enlairat un enorme globus blanc dotat de càmeres que ens deixaven ben retratats. I quan s’ha vist que s’obrien les finestres de les torres de vigilància i algunes portes de ferro, els companys ens han dit “yalla, yalla” (vinga, vinga), perquè reculéssim immediatament en veure que es preparaven per disparar des de les torres i perquè, a través de les portes del mur, ja es veien els tancs a punt de sortir. No us cregueu pas que sóc valenta, el cor em bategava amb força i notava el desagradable gust de l’adrenalina a la boca, és a dir, la por; i desitjava que poguéssim tornar sans i estalvis al poble. A una distància “segura” ens hem assegut a l’ombra, i ens hem anat passant l’aigua que portàvem, feia molta calor.
Ara torno a ser a la ciutat de Gaza i demà m’embarco en la motora ‘Oliva’ del CPS (Civil Peace Service -Servei Civil de Pau-) Gaza (www.cpsgaza.org). Estic contenta de ser ací i de poder explicar-vos-ho”.
