Estrenar Vila(franca)
Jaume Ferrer
El 27 d’agost passat vaig començar a conjugar dues de les tres accepcions que el DIEC2 dóna del verb estrenar: d’una banda, la que fa referència a començar a exercir un càrrec, en aquest cas el de ciutadà vilafranquí, i, de l’altra, fer ús per primera vegada d’alguna cosa que no ha estat encara usada per ningú.
Aquesta segona accepció esdevé una derivada de la primera perquè, inevitablement, canviar de residència comporta novetats de molts tipus i, en conseqüència, estrenes diverses. La primera estrena, òbviament, és proclamar una nova República independent de casa meva, com deia aquell anunci; però també carrer i veïns, aspectes que condicionen de ple la bona instauració i consolidació de la república pròpia. Tot i que, simbòlicament, aquesta república va començar a ser vigent oficialment des de la proclama pregona —permeteu-me el joc de paraules— que va fer l’amic Jordi Llavina des del faristol de davant del palau Baltà.
La meva República té la seu al carrer de l’Ateneu. M’agrada molt viure en un carrer que té aquest nom tan evocador, barreja de menestralia i costumisme, que em trasllada inevitablement als anys vint i trenta del segle passat; quan els ateneus, aquests espais associatius de caire científic i literari, funcionaven com a associacions de coneixement i la voluntat d’aprendre dels ateneistes els convertien en temples laics, les grans escoles de l’època, on les classes populars aprenien la paraula dita i escrita. Els primers noms d’ateneus que segurament ens vénen al cap són el de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1909-1939), emblema i orgull de republicanisme i obrerisme, o l’Ateneu Barcelonès que, des del seu naixement l’any 1872, ha albergat tertúlies organitzades per grans homenots de la cultura catalana com la Penya Gran, integrada per polígrafs com Sagarra, Pla, Riba, Crexells o Rahola. Però sobretot no em voldria deixar l’Ateneu Obrer (1880-1939), de Vilafranca, punt de trobada de menestrals, obrers i pagesos que se sentien hereus del republicanisme i de l’anarcosindicalisme. I que, com a curiositat ben propícia, he trobat que entre els precursors d’aquell primerenc Ateneo Obrero hi figurava un tal Jaume Ferrer i Cabra, dirigent rabassaire de Vilafranca, fundador del Partit Republicà Federal Democràtic i editor del setmanari Fructidor (1909-1938).
Estrenar vila és un procés que necessita temps i perspectiva, però sobretot vull posar l’accent en un fet engrescador i determinant: el valor de la descoberta, la passió de gaudir de la novetat, en altres paraules, aprendre d’un nou medi, com feien els vells ateneistes. Estrenar vila és també submergir-se en la seva quotidianitat, en el dia a dia, conviure amb la seva gent, observar els seus hàbits i costums, barrejar-se amb la bullícia dels carrers, viure les festes —no en va arribar per la festa major també és una molt bona manera de començar una estrena. En definitiva, estrenar una nova vila és integrar-se en un paisatge humà, però també físic, de carrers i places, l’arquitectura dels quals traça la personalitat d’una vila centenària, reposada en les bótes de la història i empeltada de l’ADN de la trilogia mediterrània. I, a més a més de tot això, estrenar Vilafranca també és que et convidin a participar-hi, a dir-hi la teva. És per això que, a partir d’avui, «De l’Ateneu estant» esdevindrà un altre vessant del meu bateig de foc vilafranquí, i es convertirà en una modesta talaia des d’on intentaré copsar el perfum de la quinta essència de la gran i noble Vilafranca.
