Reconeixement insuficient
Daniel García Peris
El meu pare no va anar a la guerra per ben poc. A les acaballes de la Guerra Civil es va presentar voluntari a una caserna d’Albacete, ja que es trobava refugiat a l’aeròdrom gairebé des de l’inici, juntament amb els meus avis i tiets. El responsable de reclutament el va fer girar cua. Va pensar que no era necessari sacrificar una vida de catorze anys per una causa gairebé perduda. En certa manera li haig d’estar agraït a aquella persona perquè sinó potser no estaria escrivint aquestes línies.
Uns anys després va fer una llarga “mili” de tres anys, de manera que va quedar ben tip d’experiència militar. Tot i així ningú li va estalviar una postguerra llarga i dura més una emigració forçada per haver-ho perdut tot en tornar al poble. Sempre sensible a les qüestions polítiques no recordo que parlés gaire o gens de la Guerra Civil, excepte pel fet d’haver perdut un germà. És als darrers anys, ja octogenari, que ens recorda a la família tots els passatges viscuts en aquella època, fins i tot amb una insistència repetitiva típica de l’edat.
Són molt pocs els documents que conserva d’aquells anys i cap fotografia. Només la seva memòria serveix com a referent. Uns records que inconscientment, o amb coneixement provocat pel context, no va compartir amb el retorn de la democràcia. Estic segur que podem trobar molts casos similars, però tot i així la seva aportació al record comú és molt important. És tan important com les persones que dediquen el seu temps a la recuperació d’aquestes vivències.
Al Penedès ens podem congratular per ser capdavanters en aquesta lluita per la memòria. Així es va destacar en una recent presentació a la seu de Memorial Democràtic de Barcelona del projecte Tots els Noms de l’Institut d’Estudis Penedesencs. Amb Ramon Arnabat al capdavant s’està articulant una proposta que difon a consciència el més mínim vestigi i ho fa emmarcant el territori penedesenc en la seva unitat. Dels diversos punts d’interès destaquen els aeròdroms republicans del Vesper de la Gloriosa i el futur Centre d’Interpretació que serà situat als Monjos, iniciativa que és referendada per les administracions gràcies a la feina dels historiadors.
Però hi ha d’altres punts d’interès que encara sorgeixen des del més intrínsec de la societat, des del ciutadà que fa seva la necessitat de treure a la llum episodis oblidats de la seva història local. Sense aquesta motivació no només perdríem la nostra història sinó que també l’oportunitat de mostrar uns escenaris molt propers i absolutament desconeguts, els quals sens dubte són un reclam de gran valor per visitants cada vegada més interessats en la memòria històrica. El cas de l’última defensa de Barcelona, que va tenir com a escenari les muntanyes d’Ordal a Subirats, és un excel•lent exemple de recuperació sorgida des dels mateixos veïns. He tingut la sort de poder viure de prop com Josep Mata, Ernesto González i Antonio Corral desenvolupen aquesta tasca. Igual que els homenatges a personatges de l’època arriben tard i mai seran suficients, també ho serà el reconeixement per aquelles persones que ens recorden uns fets amb l’objectiu que mai més els repetim.
