No havíem quedat que no s’ha de barrejar esport i política?
Sergi Sol i Bros
Per a qui hi va ser va ser un plaer, una demostració de força del sobiranisme sense precedents. Diuen els entesos que el 10 de juliol hi havia força més gent a Barcelona que a la mitificada manifestació del milió de persones de l’11 de setembre de 1977 a Barcelona. Han passat 33 anys. I la diferència més important, entre el gruix dels manifestants, és que el juliol de 2010 la majoria eren de signe clarament sobiranista o independentista.
Confesso que no havia vist mai el passeig de Gràcia amb una multitud que sobreeixia. Dissabte no hi ha havia espai per a donar cabuda a tantíssima gent. Els carrers d’accés perpendiculars estaven col•lapsats. Tant va ser així que, esquivant la marea humana, em vaig trobar espontàniament al mig d’una nova manifestació que baixava per la rambla de Catalunya, amb gent de tot signe i pelatge, si bé amb una profusió d’estelades aclaparadora. Tampoc no val a dir que tothom fos independentista. Prenent un refresc en un bar del carrer Mallorca vaig coincidir amb un acalorat diputat del PSC que, com jo –fugint de la gentada-, havia vingut a abeurar-se.
L’endemà, els diaris certificaven l’extraordionari èxit de la convocatòria. La Guàrdia Urbana havia xifrat l’assistència en més d’un milió de persones. I Òmnium Cultural apuntava el milió i mig. Probablement les xifres no eren aquestes, sempre es tira llarg, tal com es devia fer el 1977. Però el que sí és cert és que la superfície ocupada pels manifestants era la més gran que es recorda. Les xifres i l’èxit de la convocatòria devien fer enrabiar alguns perquè, dilluns, determinada premsa de Madrid contraatacava minimitzant l’assistència a 60.000 persones, tota vegada que asseguraven que a les fonts de Montjuic, seguint el partit de la Selecció Espanyola, hi havia 70.000 persones. No sé si aquesta xifra era certa, però aleshores és clar que dissabte l’assistència a la manifestació ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ era milionària. Si una pantalla gegant n’aixoplugava 70.000 a Montjuic, al passeig de Gràcia l’assistència es multiplicava exponencialment.
Tota la vida, des de l’espanyolisme, s’ha retret barrejar els triomfs del Barça amb la política. Ens deien allò que no s’ha de barrejar esport i política, també cada vegada que plantegem tenir seleccions catalanes apel•len al mateix mantra. Doncs bé, qui pot negar que, amb els èxits de l’Espanya futbolera (gràcies a la columna vertebral del Barça), s’ha fet exaltació patriòtica de signe visceralment espanyolista? Ja sé que a Catalunya la selecció espanyola té molts seguidors i complicitats, fins i tot entre part dels manifestants del 10 de juliol. Vivim immersos en una certa esquizofrènia perquè és difícil no tenir simpaties per un equip on juga mig Barça. Què dic mig! Set dels onze titulars eren barcelonistes.
A remolc dels èxits de la Selecció Espanyola es genera, amb tota la intenció, una febrada patriotera que, a Catalunya, ha servit a l’espanyolisme per projectar-se i per contrarestar la mobilització massiva del 10 de juliol. S’utilitza descaradament l’esport per fer política, conscients com són de la força de les manifestacions esportives per excitar les baixes passions. I l’utilitzen els mateixos, prestos sempre a negar-nos la major i a no barrejar esport i política. Quins nassos.
