Gola profunda
Sergi Sol i Bros
Sempre ploren. El vici de sanglotar i d’esquinçar-se les vestidures és molt nostrat. Ni les ploraneres de tota la vida igualen les hosts que un dia i un altre mantenen que són víctimes d’una cacera de bruixes amb la Comissió d’Investigació parlamentària del cas Palau. No s’expliquen com és possible que els saquejadors tinguessin múltiples anotacions sobre pagaments a la Fundació CatDem. I au, a somicar.
Els udols vénen de lluny, són congènits. Els gens independentistes tal vegada són arrauxats però als de la gent d’ordre d’aquest país els van inocular el seny com un equivalent a la renúncia permanent. Ja quan fabricaven la Constitució Espanyola mantenien que això del Concert Econòmic era un destorb. Ara bé, després no han deixat ni un dia de plorar pel dèficit financer de la Generalitat, que ve tarat d’origen. Del qui dia passa any empeny en van fer el pal de paller i una filosofia de vida durant gairebé cinc lustres. Això sí, el novembre de 2003 van posar el crit al cel perquè l’esquerra independentista —amb la paella pel mànec— va preferir fer entrar aire fresc a la Generalitat. Sacrilegi! Encara ara es llepen les ferides i l’esperit venjatiu els segueix corroint. Ara bé, no descarten pas tornar a pactar amb el PP, per Catalunya tots els sacrificis són pocs. El 2006 van decidir que en sabien més que ningú i es van afanyar a pactar un Estatut amb Zapatero i s’hi van deixar bous i esquelles. Per si fos poc el tret els va sortir per la culata, perquè l’amputació del text del Parlament no els va servir tampoc per recuperar el cobejat Govern. Llàgrimes a raig. Quan el PNB va ser desallotjat del Govern basc, en un atac d’empatia, en van compartir les penes. Més sanglots. L’amnèsia els devia privar de recordar que l’assalt al Govern basc es va gestar uns anys abans a Madrid, quan van pactar amb Aznar, i amb el PSOE, la nefasta Llei de partits. Com que són gent centrada, i pateixen constants atacs de responsabilitat, tampoc no van vacil•lar a fer campanya per una altra Constitució, ara l’europea. Tal qual els la van presentar, per no perdre el costum, se la van empassar. La gola és un pecat capital però en Duran, a Madrid, traga sense pudor mentre és acaronat pels seus mentors aristocràtics a Barcelona que esgoten els elogis per glossar el seu alt sentit d’Estat. I ara, quan el TC fa valer la Constitució que ells van votar i quan al firmament es dibuixa la possibilitat de posar data a la democràcia, d’exercir el dret a decidir, els torna a agafar un sobtat atac de responsabilitat. El diagnòstic del doctor Mas és que el país no és prou madur mentre branda la idea del Concert Econòmic com estendard. Nous temps, velles receptes. Segueixen tragant, tornaran a somicar.
