Espanya
Joan Cuscó
Sempre s’ha dit que els catalans ens passem el dia discutint sobre qui som i sobre com som. I és cert. Rodolf Llorens, Jaume Vicens, Ferrater Móra, Josep Trueta…, han fet aportacions en aquest sentit.No es pensin, però, que els espanyols són gaire diferents a nosaltres. Una de les darreres aportacions és un magnífic llibre que porta per títol El ser de España. Amb tot, les aportacions d’un costat i de l’altre són ben diferents (només cal mirar els títols dels llibres).
Dic això arran del rebombori generat pel menyspreu espanyol per l’Estatut català i perquè, per altres motius, acabo de repassar uns treballs de Ferrater Móra que són prou interessants i que serveixen molt bé per veure com la reflexió sobre qui som i com som és ben diferent si la fan els autors espanyols o si es fa des de Catalunya.
Des de l’exili, Ferrater escriu tres llibres ben interessants sobre els temes que ens ocupen: Les formes de la vida catalana (1944), España y Europa (1942) i Introducción al tema iberoamericano (1947). No en podem parlar amb profunditat però cal dir-ne alguna cosa vinculada al nostre present. (En recomano la lectura).
El primer repte que planteja Ferrater és la gran dificultat per definir què és “España” i el segon, que n’és una conseqüència clara, és trobar solucions als problemes que l’afecten (aleshores i avui). I el problema de tot plegat comença amb l’arribada de la modernitat europea, moment en què Espanya perd el carro de la raó i es deixa portar per la passió, la qual la portarà a una història quixotesca. Això fa que Espanya esdevingui un estat estrany dins d’Europa i que autors com Unamuno la defineixin, sense cap mena de pudor, com alguna cosa “eterna i celestial”. (Després en diran “una y grande”).
Aquest fet provoca dues grans fonts de conflictes que es generen en xocar les divergències entre Europa i Espanya i entre Catalunya i Espanya. I si parlem de Catalunya és perquè si per als espanyols aquest és única, eterna i celestial, per als autors catalans les coses van per altres viaranys.
Per a Ferrater Móra: “España no es una nación, ni un estado, ni una raza, ni una cultura, ni una lengua, ni una historia, ni una profesión de fe renovadora y positiva. España, es a su entender, una actitud. La raíz de España, raíz más moral que material, raíz más religiosa que histórica, es una actitud frente al mundo y frente a los hombres”. Una actitud de fe i de transcendència, de menyspreu per a la història real i per participar de la història. Una actitud intolerant i irracional. Una actitud amb la qual topa, cada vegada, el catalanisme que vol ser autonomista o regeneracionista. El catalanisme que vol explicar qui som i què volem. Una actitud que no ens comprèn perquè no ens vol comprendre. Una actitud de superioritat moral que no viu en la realitat sinó als núvols (algú recorda Zapatero dient que tenim una economia forta i donant lliçons a tort i a dret no fa pas gaires dies?). Una actitud en què els catalans no hi tenim cabuda. Aquesta és España. I ja n’hi ha prou.
