La Font de la Canya aporta noves pistes sobre la genètica del Mediterrani antic
Una inhumació descoberta el 2016 al jaciment d’Avinyonet del Penedès ha contribuït a dos estudis internacionals d’ADN antic.
L’any 2016, les excavacions de la Font de la Canya van documentar una inhumació dins la sitja 204, reutilitzada com a espai funerari. Les restes apareixien entre nombrosos tovots, els blocs de terra sense coure emprats en la construcció. La descoberta es va produir durant un programa de formació i inserció laboral amb joves del territori, que vinculava l’aprenentatge de l’arqueologia amb la recuperació del patrimoni del Penedès.
L’excavació i l’estudi antropològic de la inhumació van anar a càrrec de l’antropòloga Marta Merino. El contacte científic per a l’estudi genètic de les restes va ser Carles Lalueza-Fox, de l’Institut de Biologia Evolutiva, centre mixt del CSIC i la Universitat Pompeu Fabra.
L’individu femení estudiat està identificat amb el codi I4556 i la referència TFC-16.SI.204.Ind 2. La datació arqueològica se situa entre el 700 i el 550 abans de la nostra era (ane), mentre que els estudis genètics recullen l’interval més ampli de 700–500 ane. És una inhumació diferent de la descoberta el 2006 a la sitja 111, acompanyada d’un crani d’èquid.
La recerca ha continuat gràcies a l’ADN antic, el material genètic que pot conservar-se en ossos i dents. Recuperar-lo requereix procediments especialitzats, perquè acostuma a estar fragmentat i pot contaminar-se. Comparar-lo amb altres individus permet investigar afinitats biològiques i transformacions poblacionals, sempre en diàleg amb el context arqueològic.
Les dades de la Font de la Canya es van incorporar al treball internacional publicat a Science el 2019, que va presentar informació genòmica de 271 individus antics de la península Ibèrica. L’estudi va reconstruir canvis poblacionals al llarg d’uns 8.000 anys i va situar aquesta descoberta penedesenca dins una recerca de gran abast.
El 2025, un article del Journal of Archaeological Science va reprendre aquestes dades per estudiar els llinatges materns del nord-est peninsular durant l’edat del ferro. L’ADN mitocondrial s’hereta per via materna: informa d’una línia d’ascendència, no de tots els avantpassats. A la Font de la Canya s’identifica el llinatge K1a12a, sense precedents coneguts en les mostres antigues peninsulars examinades pels autors, però amb paral·lels a Anatòlia, Armènia, Azerbaidjan i Iran.
Els investigadors consideren una possible relació amb la mobilitat vinculada als contactes fenicis. Això no permet afirmar que aquesta persona fos fenícia, que hagués nascut fora del Penedès o que hagués viatjat des del Mediterrani oriental: l’ascendència podria remuntar-se a generacions anteriors. Les dades nuclears també mostren afinitats amb poblacions peninsulars contemporànies. Una sola inhumació, a més, no representa la diversitat de tota una comunitat.
L’estudi de 2025 incorpora dades de l’Hort d’en Grimau (Castellví de la Marca), Mas d’en Boixos (Pacs del Penedès) i Sant Miquel d’Olèrdola (Olèrdola), amb cronologies diferents i només parcialment coincidents amb la Font de la Canya. Un treball complementari de 2026 amplia l’estudi d’Olèrdola i altres assentaments, destacant una continuïtat genètica predominant amb aportacions externes puntuals. Aquestes comparacions regionals no demostren un parentiu directe ni un mateix origen entre les persones estudiades.
Les excavacions a la Font de la Canya són possibles gràcies a l’Ajuntament d’Avinyonet del Penedès i al suport de la Diputació de Barcelona i del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El jaciment forma part del quadriennal 2026–2029 «ArqueoVitis: Arqueologia de la vinya i el vi a la Vegueria del Penedès. Mil anys d’història: segles VII ane – III dne», que connecta set jaciments per investigar aquest patrimoni.
Les visites guiades a la Font de la Canya i al centre d’interpretació DO Vinífera permeten conèixer aquestes descobertes i compartir la recerca sobre les comunitats del Penedès i els intercanvis mediterranis.
