Caldera vella, bony o forat!
Pere Casanovas
Ahir el Barça va guanyar amb solidesa i avui m’he llevat optimista i amb bon estat d’ànim: em conformo amb poc! Demà ja veurem! De ben segur, però, que l’ànima la tinc perduda des de fa anys. O potser és que me l’he venuda al diable, com Faust! Qui sap? Ja sabem que Llucifer pren forma de les maneres més astutes i cada dia ens trobem Mefistòfils que ens volen vendre la moto a canvi de la nostra preuada ànima. Siguem sincers: qui no ha renunciat mai als seus principis a canvi d’obtenir-ne un benefici? Doncs d’això es tracta: l’ànim o l’ànima. El dia a dia o el tarannà de cadascú. La voluntat, la força o l’esperit en si mateix. Animat, desanimat, anímic, animós, animal! Ja veieu com les arrels etimològiques de les paraules ens porten per camins contradictoris. L’ànim és canviant i pot ser diferent cada dia, però l’ànima, per a aquells que es pensen que encara en tenen, és impertorbable! És l’essència mateixa d’allò que ens defineix! El meu famós gos, en Ross, és un animaló que sempre té bon ànim. Però té ànima, el meu quisso? Estic segur que sí i, com jo, també se la ven cada dia a canvi d’unes galindaines. Que febles som!
Aquests dies sentim arreu i tothora uns personatges que no deixen de bramar, tot implorant la nostra benevolència: són els polítics. Tant els que manen com els que volen manar! Aviat se’ls acaba el contracte públic i potser alguns hauran de buscar feina! La mateixa essència política actual va associada a vendre’s l’ànima a canvi de mantenir el poder. Tal com deia el gran filòsof Groucho Marx: “Els meus principis són aquests. Si no li agraden, en tinc uns altres”. Mare meva, quin sofriment haver d’escoltar els polítics d’avui barbotejant paraules davant d’un micròfon, tot intentant no desballestar gaire la llengua que parlen. Venedors de fum! A molts se’ns ha acabat la paciència i volem cares noves amb un llenguatge diferent. Bé, ara no vull posar-me en aquest jardí sense flors.
També estic de bon humor, de bon ànim, perquè aquests dies passats n’he fet 76. Mai no m’hauria pensat d’arribar-hi. Sigui com sigui, cap déu no podrà jutjar la meva ànima: no en tinc! I ningú no podrà posar en qüestió un fet extraordinari i natural: soc qui soc. Setanta-sis octubres tardorencs i una vitalitat que no me l’acabo: però, és clar, la distància sideral cada dia se m’escurça i a vegades penso que, un dia d’aquests, l’univers sencer caurà damunt el cap de la meva ànima! Caldera vella, bony o forat!
L’altre dia parlava amb un bon amic malparit que té el mateix nom i edat que jo i li deia: “Pere, ens estem fent grans”. I ell, negant amb el cap, em contesta: “No, Pere, no. Ja ho som!”.
Gràcies, amic. Gràcies, vida!
