Itinerari al col·lapse
Daniel Garcia Peris
Ens agradi o no, les carreteres formen part del paisatge. Per a molts habitants del Penedès, l’AP-7 és una infraestructura imprescindible, però també una font permanent d’incertesa. L’estat d’aquest vial de comunicació ens alerta de la fragilitat dels mitjans de transport al nostre país.
Un exemple recent el vam tenir el passat 19 d’agost, i novament a Gelida. L’incendi d’un camió va obligar a tallar l’autopista en tots dos sentits. El foc va afectar vegetació i va arribar fins a la deixalleria municipal, mentre l’R4 també quedava interrompuda per la proximitat de les flames. Com a resultat, fins a deu quilòmetres de retencions en sentit Barcelona i vuit cap a Tarragona. Una incidència convertida en un problema territorial.
L’AP-7 ja no necessita un gran accident per col·lapsar. Una avaria o un vehicle incendiat generen una reacció en cadena. Tot plegat deixa palesa la vulnerabilitat d’una via que concentra massa trànsit.
Les xifres ajuden a entendre-ho. Entre Barcelona i el Penedès, el trànsit hauria passat d’uns 77.000 a 107.000 vehicles diaris en cinc anys. L’AP-7 ha assumit aquest increment després de l’aixecament dels peatges, però també una mobilitat metropolitana creixent i el transport internacional de mercaderies. El ferrocarril encara no ofereix una alternativa prou competitiva per descarregar-la de camions.
Amb més força torna el debat dels peatges. El Govern estudia aquesta possibilitat, mentre es parla de vinyetes, més carrils i velocitat variable. Però reduir-ho tot a “peatge sí o no” és massa fàcil. Un peatge pot regular la demanda i aportar recursos, però no crea carrils, no millora Rodalies i no posa mercaderies sobre rails. El Penedès no necessita una altra promesa. Necessita una AP-7 segura i mantinguda per a la realitat actual, així com alternatives fiables en el ferrocarril de mercaderies i Rodalies que funcionen sense avaries.
Perquè el problema no és només arribar tard. És que cada incident converteix milers de persones en ostatges d’una única artèria. Quan aquesta treballa al límit, només cal una espurna, de vegades literalment, perquè tot s’aturi.
L’AP-7 no és una autopista que es col·lapsa de tant en tant. És una autopista que ens avisa que el model, tal com va ser concebut al segle passat, ha arribat al seu final.
