Maria Martínez: “Com a capitana del ‘Rainbow Warrior’ puc decidir si ens involucrem o no en una acció”
Maria Martínez Rami (1988) va néixer a Barcelona, però s’ha criat a Sitges i viu des del 2022 a Guardiola de Font-rubí. El contacte amb el mar i amb la navegació des de petita i les ganes de veure món la van portar per un camí que poques dones fan: la marina mercant. Va estudiar la llicenciatura en Navegació Marítima al País Basc, perquè, tot i que la podia fer a Barcelona, volia conèixer llocs nous, i després va començar a treballar com a tercera oficial en un remolcador i en un tanc, fins que al 2014 li va sorgir la possibilitat d’entrar a formar part de la tripulació del vaixell Rainbow Warrior III, de l’ONG Greenpeace. Amb aquesta entitat ecologista va anar escalant posicions fins a esdevenir capitana. Dels vuit capitans que fan la rotació en aquest vaixell, només dues són dones. Reconeix que és un món molt masculí i que és difícil conciliar feina i família –té dos fills petits, de 2 i 4 anys–, sobretot quan la parella també treballa en el mateix sector i s’han d’alternar els torns laborals per no marxar alhora, i no descarta en un futur potser no gaire llunyà dedicar-se a ocupacions que no tenen res a veure amb el mar, però ara per ara embarcar-se periòdicament per portar els projectes de Greenpeace a bon port encara l’omple molt.
Com vas a parar a la marina mercant?
Quan era adolescent el que tenia clar era que volia viatjar, conèixer altres cultures, sortir del meu entorn. Aleshores, com que ja tenia experiència de vela, perquè a Sitges tenim la possibilitat de navegar fins i tot a l’escola, i volia anar a la universitat, vaig trobar que la llicenciatura en Navegació Marítima complia tots els requisits. Així que la vaig fer, però amb la intenció de navegar un temps. Mai havia tingut el somni de ser capitana de la marina mercant, però una cosa em va portar a l’altra.
I d’aquí com arribes al mític ‘Rainbow Warrior’ de Greenpeace?
Doncs va ser en un moment de crisi. Treballava a la marina mercant, que és molt masculina, i sempre estava rodejada d’homes. Era molt dur, jo tenia 20 anys, aleshores, i em vaig dir “això no està fet per mi”, i vaig deixar de navegar. Però un dia, un amic em va dir que hi havia aquesta ONG, que jo ja n’havia sentit a parlar; els vaig enviar el currículum i primer em van contestar que no necessitaven a ningú, però hi vaig insistir i al cap d’un temps va sortir una plaça.
I ja hi vas embarcar com a capitana?
No, perquè és una carrera com la de Medicina, que et vas especialitzant de mica en mica. Primer fas un any de navegació, després ets tercer oficial, i vas pujant, a segon oficial i després, a capità. Jo vaig començar a Greenpeace el 2014 i vaig embarcar com a tercer oficial, que fa guàrdies i s’encarrega del manteniment de tota la part de seguretat, des dels extintors fins a establir qui apagarà el foc en cas d’un incendi, qui posarà la mànega… Perquè en un vaixell hi ha protocols per a tot, és molt jeràrquic.
Després ja vas ser capitana. Això vol dir que ets la persona que ‘condueix’ el vaixell?
No, el piloten els oficials, per torns. Nosaltres tenim 3 oficials i condueixen per torns de 4 hores, i la roda comença un altre cop. Jo, com a capitana, soc la màxima responsable de tot el que passa al vaixell, i si de nit tenen algun dubte, em desperten; la meva cabina és a un metre del pont. El vaixell actua amb les normes de la bandera amb què està registrat, que en aquest cas és holandesa. És com si al mig del mar hi hagués un tros d’Holanda, i el capità és la màxima autoritat d’aquest tros d’Holanda, per a les coses bones i les dolentes.
A què et refereixes?
Doncs per exemple, que igual que si s’ofega algú soc la primera que aniria a judici, també, si ens proposen alguna acció que és atractiva, soc la primera que pot prendre la decisió de dir, vinga, doncs ho fem. I això a mi m’agrada molt.
Suposo que treballar amb Greenpeace té l’afegit de compartir uns valors…
Sí, jo quan era adolescent era vegetariana i tenia molta consciència que no volia tenir una feina que anés en contra dels meus valors, sinó que sumés, no que destruís. I realment entrar a Greenpeace va ser per mi el moment de dir, ostres, doncs ara estic en un lloc que és dur, no tot són flors i violes, però està més alineat amb el que a mi m’agrada, i és la meva petita contribució al planeta.
Quines feines es fan al ‘Rainbow Warrior’?
Al vaixell fem un munt de coses, com ara investigació, que portem científics a bord i agafem mostres d’aigua i de peixos i mirem quina quantitat de plàstics hi ha, per exemple. També fem documentació. Ara, al Pacífic s’està fent ‘deep sea mining’, que és agafar minerals del fons marí i, com que no és de ningú, no queda gaire clar quines limitacions tenen les empreses per no destruir-lo. És la llei del més fort. I nosaltres hi anem a documentar, a dir que això és de tots i que s’ha de cuidar, que perquè una empresa tingui molts diners no pot dir, doncs ara jo agafo or d’aquí, sense cap responsabilitat. I també fem accions, i aquí la capitana és la que diu fins aquí arribem o no, perquè al final és la persona que té la màxima responsabilitat i no vols posar ningú en perill.
Vas estar embarcada del gener al març d’aquest any. Quins projectes vau dur a terme?
Vaig anar a Sud-Àfrica, a Ciutat del Cap, i vam fer molt de manteniment, perquè el vaixell venia de la conferència sobre el clima de l’ONU, la COP30, i necessitava un ‘reset’ abans de continuar. Després vam anar cap a Namíbia per interceptar un vaixell que anava a treballar al mar del Nord, al jaciment de petroli més gran del Regne Unit. L’objectiu final és que aquest projecte, anomenat Rosebank, no tiri endavant.
Hi ha pirates, al món actual?
Sí, hi ha pirates, i hi ha molta violència. La pirateria depèn molt de la situació internacional. Llocs on normalment s’han de prendre mesures és a prop de Nigèria, el Congo o quan passem a prop de Somàlia, tota l’àrea del canal de Suez, un cop en surts i vas a l’oceà Índic, tota aquella zona és de pirateria. I pirateria no vol dir que venen, agafen el que volen i se’n van, no. Venen amb armes, hi ha cops que tirotegen, hi ha violència… Jo mai he viscut una experiència així, però sí que he estat en situacions en què pensàvem que entrarien. Però clar, també ho entenc, perquè els països occidentals que tenen poder els prenen tots els recursos, i ningú va a la guerra perquè vol, sinó que és una qüestió de supervivència.
