“La manca d’estimació és una pena de mort amagada i condemna la humanitat”
Entrevista a Andreu Moix Camí, que ha autoeditat una vintena de llibres sobre espiritualitat.
Andreu Moix Camí va néixer a Barcelona fa 85 anys, però en fa una vintena que viu a Vilafranca del Penedès. Amb una àmplia formació acadèmica, atès que és diplomat en Fisioteràpia, quiromassagista, titulat en Peritatge Mercantil, administrador de finques i professor de música, l’any 1975 va començar a escriure llibres sobre temàtiques de salut –amb vuit obres fins al 2003– i, a partir del 2012, ha autoeditat fins a una vintena d’obres més, en aquest cas de caire espiritual. Hi comparteix reflexions personals amb pensaments propis, proposant preguntes i suggerint respostes.
Tota la seva obra, signada amb els seus cognoms i els de la seva esposa (Olivé Vallès) al revés –Ímac Xiom / Sèllav Évilo–, assumint ell la part creativa i ella la tecnològica, es pot consultar i descarregar gratuïtament a la pàgina web www.andreumoixcami.cat.
Impressiona el seu currículum. Per què s’ha format en tants temes diversos?
Doncs perquè he estat aprenent de moltes coses i mestre de gairebé res. La meva passió, d’entrada, va ser l’art, però soc un músic frustrat, tot i haver estudiat música deu anys arran de veure una pel·lícula, Rapsòdia, que parlava de la vida d’un violinista i una pianista.
Per què es considera músic frustrat?
Perquè al cap de deu anys d’estudiar em vaig convèncer que no tenia talent i vaig aprofitar que havia estudiat també Peritatge Mercantil per treballar com a administratiu en empreses, que no em satisfeia. Finalment, com que m’agradava ajudar la gent, vaig pensar que les ciències de la salut eren bones per connectar-hi i em vaig dedicar a la meva feina principal: fisioterapeuta.
I com li va anar?
Si passes moltes hores amb els pacients, t’acaben explicant problemes familiars i d’altres com la solitud, sobretot gent gran, i quan em vaig jubilar vaig voler compartir experiències per a la millora no només del tracte del cos, sinó més del seu esperit. És per això que vaig començar a escriure…
I ja ha autoeditat una vintena de llibres. Déu-n’hi-do…
Sense cap mena d’estudi de teologia em semblava temerari, però tinc formació religiosa a partir de llegir el Nou Testament i encícliques papals. En l’‘Evangeli gaudium’ del papa Francesc va escriure que tot cristià, en virtut del baptisme rebut, pot ser un deixeble missioner. Només cal que tingui bona voluntat i se senti cridat a posar-s’hi. Vaig sentir que aquest podia ser jo, pobre de mi, sense gaires coneixements, però amb un gran desig d’expressar pensaments per ajudar els altres.
I com ho va començar a fer?
Sense cap pretensió, vaig pensar a escriure de manera senzilla, amena, didàctica, perquè tothom ho entengui i li sigui fàcil d’assimilar. Els primers llibres van ser sobre temes de salut i després n’he escrit sobre espiritualitat; i m’agrada fer-ho a través de contes i metàfores.
Per exemple?
Vaig escriure un llibre [L’Àngel perplex] sobre un àngel novici a qui Déu envia a la terra perquè faci un informe sobre el que hi veu, per comprovar les seves dots d’observació, i torna al cel destacant només els problemes de més de quaranta guerres, les migracions, etcètera. Déu Nostre Senyor l’envia un altre cop a la terra perquè, ara sí, expliqui el que hi ha de positiu. Com que és un àngel modern, té correu electrònic i demana a la gent que llegeix el llibre que li expliqui experiències positives que ha viscut o n’hagi estat testimoni.
I va rebre respostes?
Sí, amb força participació, cosa que em va permetre escriure el següent llibre, una mena de segona part [El retorn de l’Àngel].
Com és que sempre s’autoedita les obres i les distribueix de franc per internet?
Perquè estic jubilat, amb una situació econòmica que em permet de tenir el necessari, i si la miqueta que em sobra me la reservés per mi em consideraria un egoista. Per tant, una manera de compartir el que penso és regalant-ho a qui ho vulgui, perquè les editorials que mereixen tot el meu respecte, no deixen de ser un negoci. Penjo els llibres en català, en castellà i amb música.
Li confesso que m’ha resultat molt interessant el llibre ‘La pena de mort, aquesta desconeguda’, sobre les condemnes, guerres, pandèmies… Quin tipus de pena l’amoïna més?
La manca d’estimació dels éssers humans, perquè condemna la humanitat. No deixa de ser una pena de mort amagada, disfressada. La persona que no estima és com si estigués morta. La manca d’estimació és un pou buit sense aigua.
Per què signa els llibres com a ‘Ímac Xiom-Sèllav Évilo’?
Són els pseudònims amb els quals la meva dona i jo volem separar els llibres que parlen de tenir cura de l’esperit més que no pas del cos.
Davant la vida, vostè es considera optimista, pessimista o realista?
La veig com si estigués en un vagó d’un tren en marxa on ningú no sap cap on va, en quina estació s’aturarà ni quant durarà el viatge. Del que sí que estic segur és que el tren no funciona sol, sinó que hi ha un Maquinista (amb l’M majúscula) que sí que ho sap tot, té un projecte i que jo en formo part. Per tant, em considero optimista perquè confio en aquest maquinista que ens porta pel bon camí i aleshores te l’estimes. El que vols humilment amb els companys de viatge del vagó és viure en pau i germanor, i creure que anem tots per aquest bon camí i ben guiats.
Entenc la metàfora…
Efectivament, aquest maquinista és Déu. Soc creient practicant.
Està treballant en algun projecte?
Per Pasqua sortirà el nou llibre [Les claus del regne de Déu], amb 300 aforismes per sentir-nos més a prop de Déu i en el qual parlen els animals. Com tota la resta, no és cap llibre d’autoajuda, i en aquest cas és un conte en què es parla de si els animals tenen ànima.
