“A Gaza, amb moltes faccions enfrontades, no hi ha possibilitat d’una pau normal”
Entrevistem Tomàs Alcoverro, periodista barceloní degà de la premsa internacional a l’Orient Mitjà
Aquest periodista nascut a Barcelona fa 83 anys viu a cavall entre els seus pisos a Beirut –a menys de 100 metres de l’Hotel Comodore, que es va fer mundialment famós per acollir la premsa internacional durant la guerra del Líban (1975-1990)– i la capital catalana. Corresponsal de La Vanguardia durant dècades, Tomàs Alcoverro és el periodista que més sap de l’Orient Mitjà i tota una institució en la premsa internacional. El 2004 el van guardonar amb el Premi Manuel Vázquez Montalbán i el 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Autor de milers d’articles periodístics i diversos llibres, Alcoverro demostra ser un apassionat de Beirut, que ha promocionat i ensenyat a desenes de coŀlegues i turistes catalans d’arreu. Excepcionalment, permetin-me la llicència de deixar constància aquí de la sort que vaig tenir de compartir-lo en dues vetllades inoblidables, entre les quals donar tombs a la mítica nòria beirutí –que va funcionar fins i tot en plena guerra civil–. Amb tot, l’entrevista l’acabem fent al cap d’unes setmanes a Barcelona.
Per què és periodista?
Perquè m’agrada escriure des de petit i, diguem, és una manera més possible de guanyar-se la vida que dedicant-se purament a la literatura. I després perquè sempre he tingut una gran vocació de viatjar per mons menys tradicionals i menys coneguts que Occident. Tot i això, el primer viatge que vaig fer, sent adolescent, va ser a Suïssa fent autostop.
Vostè ja va començar a treballar a ‘La Vanguardia’, per qui ha estat corresponsal dècades, oi?
Sí. Hi vaig entrar perquè una persona m’hi va ajudar, vaig estar de corresponsal a París i arribo al Líban el 1970. Abans, el 1967, ja vaig estar a Gaza, una zona que em conec molt bé, si bé aleshores no vaig estar-hi ben bé durant la guerra d’un mes i mig.
Vostè diu sovint la frase: “si dius que entens l’Orient Mitjà és que te l’han explicat malament”. És seva?
No, però encaixa molt bé amb el que penso i és una manera ràpida i simpàtica de treure’s el tema de sobre. Estic cansat de sentir i llegir tantes anàlisis, observacions i comentaris quan realment molt poques coses són clares.
Tanmateix, vivint al Líban des del 1970, amb algun parèntesi, no entén ni que sigui una mica el ‘cas Gaza’?
Ningú estima Gaza, perquè aquella part del món és tan petita, amb una situació tan enredada i complicada, que tothom se la vol treure de sobre. Egipte ja no la volia quan era dins del seu territori; Israel, que la va ocupar militarment anys, en va sortir quan va veure que li mataven soldats cada dia; i ara, quan s’especula què passarà després de la guerra, el mateix govern palestí de Ramal·lah (Cisjordània) diu que no la vol gestionar. És un cul de món que per circumstàncies molt terribles s’ha convertit en un infern, amb moltes faccions enfrontades i que per això no hi ha possibilitat que hi hagi una pau normal. Sempre s’hi posen pedaços.
Vostè s’estima molt el Líban. Permeti’m, però ho vaig notar clarament…
Sí, la paraula que ho defineix és ‘estimar’, la terra, la seva gent… La meva vida transcorre i ha transcorregut en molt bona part al quilòmetre i mig quadrat del meu barri de Hamra, a Beirut. A més, m’ha agradat la meva feina a Beirut, la meva situació econòmica i l’ambient al meu voltant. A vegades pots estar en un lloc on la teva vida no encaixi o que hi tinguis conflictes.
Home, vostè hi va estar anys durant la guerra de 15 anys a partir del 1975…
Sí, esclar, però no feia com la gent que vol fer gestos heroics i potser va ser la providència que me’n vaig sortir, però també cal pensar que en un lloc en guerra no tot és guerra. Les guerres s’expliquen molt malament i, per exemple, si agafes diaris de Barcelona durant la guerra civil d’aquí hi havia gent que es banyava a la platja. I fa poc temps hi havia bombardejos a Kíiv i hi havia molta gent escoltant música a l’Òpera…
Tanmateix, vostè va arribar a viure tiroteigs i li van ocupar temporalment el pis de Beirut. Ha de fer por…
La por es porta i també hi té un paper la sort. Ara bé, això de l’ocupació va ser en temps de guerra, perquè al Líban no existeixen els okupes com aquí.
Per què?
Perquè hi ha un respecte molt gran per la propietat privada. L’islam és molt respectuós amb moltes coses que la gent d’aquí no entén. És una societat molt conservadora i no hi ha ni okupes ni, per exemple, llars d’avis.
L’atrau l’islam?
No defujo la seva pregunta, però vol dir ‘submissió’; ja està. Els seus practicants estan ‘sotmesos’ al seu déu. És complicat, com també prefereixo no entrar en tot el tema de Hamàs.
Amb tot, pot arribar a explicar-se l’atac del 7 d’octubre?
És una situació nova fins ara que es pot interpretar de moltes maneres, però una podria ser pensar que ja que no se’n surten de res, voler rebentar-ho tot. Aquesta política, lògicament, no ha de portar res de bo; però han aconseguit que es parli de la situació a Gaza i que hi hagi reaccions emocionades. El que passa és que això té un temps curt i d’aquí unes setmanes la gent ja no sortirà arreu a manifestar-se pel carrer.
Sembla molt difícil l’entesa Israel-Hamàs…
És que Hamàs no reconeixerà mai l’Estat d’Israel, no hi vol negociar, cosa que han fet altres faccions palestines, perquè si no, com se’n sortiran? D’altra banda tinc molt clar que la guerra acaba en el moment que Hamàs es rendeixi, per no ho farà.
Vostè va pronosticar que la guerra de Síria s’allargaria. Què opina sobre quan pot durar el conflicte a Gaza?
L’escalada bèstia d’ara no ho crec, però després hi ha el menyspreu que hi ha de Hamàs cap a la gent i no se sap quanta li dona suport a Gaza.
Bé, però el 2016 va guanyar unes eleccions…
Sí; les vaig cobrir i van tenir un resultat clar, però les va guanyar per la corrupció a l’anterior govern, que era molt dolent. Parlant d’ara, és diferent perquè una cosa és fer unes eleccions i una altra fer una guerra.
Vostè creu que els països àrabs que encara no ho han fet acabaran reconeixent Israel com a estat perquè estan farts de perdre-hi guerres. No pot passar el mateix amb Hamàs?
No, perquè no està per aquesta tessitura. Tampoc no hi veig solució perquè per arreglar un tema cal que l’altre et reconegui la teva postura, ni que no hi estiguis d’acord. Parlar de la solució dels dos estats, per exemple, és parlar per parlar.
De què se sent més satisfet en la seva llarga vida de periodista?
D’haver-m’ho passat bé i que he durat, cosa que costa. M’hauria agradat durar més [riu], perquè ja estic jubilat, però sí, estic content d’haver-m’ho passat molt bé i de sentir-me llevantí, del llevant del Mediterrani.
