Lliçons de la pandèmia
Daniel García Peris
Durant la covid ens van repetir fins a la sacietat que “n’havíem d’aprendre”. Que el món seria més responsable, que els governs actuarien amb més rapidesa i que el sector turístic tindria protocols preparats per afrontar futures crisis sanitàries. Però només cal observar el que està succeint al voltant del creuer MV Hondius i el brot d’hantavirus per comprovar que n’hem après ben poca cosa.
La història és inquietantment familiar a episodis viscuts durant la pandèmia, amb morts a bord, informacions contradictòries, discussions polítiques i una sensació general d’improvisació. L’OMS confirma que la variant detectada és transmissible entre humans i alguns països s’afanyen a treure’s el problema de sobre. Al mateix temps, contínuament apareixen novetats sobre la dispersió dels infectats per diversos continents.
El més preocupant no és només el virus. És la incapacitat d’anticipar-nos. Continuem depenent de decisions polítiques lentes, de burocràcies internacionals i de governs més preocupats per l’impacte mediàtic que per transmetre serenitat i confiança. Quan el Marroc rebutja una escala tècnica de l’avió medicalitzat o quan les Canàries dubten sobre si permetre l’arribada del vaixell, el missatge que es transmet és que cadascú mira primer pels seus interessos.
El turisme és una indústria hiperglobalitzada. Un grup de passatgers pot embarcar a Ushuaia, contagiar-se durant una excursió per observar aus, creuar l’Atlàntic i acabar generant una alarma sanitària a Europa en qüestió de dies. La mobilitat internacional és tan intensa que qualsevol error es multiplica immediatament. No se n’escapa ni el turisme low cost ni el de luxe o d’expedició, com és el cas. No existeix una bombolla impermeable als riscos.
La pandèmia també havia de servir per entendre que la transparència és imprescindible, però novament tenim informacions confuses, xifres canviants i experts contradient discursos oficials. Això erosiona la confiança ciutadana i perjudica encara més l’activitat turística, la qual viu precisament de la percepció de seguretat. La lliçó més amarga és aquesta. Tot i el que vam viure amb el coronavirus, el món continua reaccionant tard.
