“L’Iran té tots els elements per ser un dels països més pròspers i avançats”
Parlem amb Arash Arjomandi, vilafranquí d’origen iranià, sobre com es veu el conflicte a l’Orient Mitjà des del Penedès
La guerra a l’Orient Mitjà amb els primers bombardeigs a l’Iran que va començar dissabte el president nord-americà, Donald Trump, també se segueix amb preocupació, lògicament, entre la comunitat iraniana que viu a l’estranger.
El 3d8 hem parlat amb Arash Arjomandi, un professor d’Ètica de la UAB i que fa dècades que viu a Vilafranca del Penedès. Assegura que no hi ha gaire iranians al Penedès, que ell en tingui constància, però que els últims anys sent parlar persa quan va a Barcelona.
Arjomandi va néixer a Teheran fa 55 anys i viu a Catalunya –primer al Garraf– des dels 8, quan va abandonar l’Iran amb els seus pares i un germà més petit, el 1978. En tant que és membre de la comunitat Baha’í, la minoria religiosa més important després de l’islam a l’Iran, on més d’un 90% de la població és musulmana, assegura que “com que als baha’ís se’ns persegueix a l’Iran, no hi puc tornar. Som una religió molt moderna, sense clergues, democràtics i defensem la igualtat entre homes i dones i la ciència i la raó en harmonia amb la religió; com en qualsevol religió tradicional, amb clergues, jerarquies i dogmes de fe, el govern dels aiatol·làs no ens tolera”.
La família Arjomandi va sortir del país per voluntat pròpia un any abans de la revolució islàmica de l’aiatoŀlà Khomeini, però com que el pare havia treballat a la banca pública, “als funcionaris se’ls va passar a considerar afins al Shah des del nou règim fanàtic. El meu pare no estava en política ni res, però als revolucionaris això els era igual”.
Van sortir de l’Iran, no hi han tornat més i Arash Arjomandi explica que al país persa hi té dues tietes de la seva dona, precisament a la capital, Teheran, mentre que els dos fills de la parella, de 24 i 20 anys, lògicament ja van néixer a Catalunya.
Context
Arjomandi recorda com de pròsper i avançat que va ser l’Iran, amb la primera constitució democràtica que hi va haver a l’Orient, el 1906. El primer gran conflicte que va viure el país persa va ser l’enderrocament, el 1953, de Mohammad Mossadeq, primer ministre democràtic, que va ser enderrocat pel Regne Unit i els Estats Units després que nacionalitzés el petroli iranià.
Aquest fet va originar l’embrió d’un sentiment en contra d’Occident que va culminar amb l’esclat de la revolució islàmica, a final dels anys setanta. “A partir del cop d’estat dels americans, el Shah va agafar les regnes del poder, del 1953 al 1979 no va complir la Constitució i, per tant, va ser un monarca autoritari. Va alimentar la possible revolució, que va esclatar a partir dels missatges que el clergat va anar difonent, de manera silenciosa, per les mesquites i les seves xarxes”, resumeix Arjomandi.
Sense contacte amb l’Iran
Arran de l’atac d’Israel i els Estats Units, actualment a Iran s’han tallat les comunicacions i això comporta un aïllament amb l’exterior. Així doncs, l’iranià amb qui ha parlat el 3d8, una tia del qual va ser executada a la forca pel règim islamista el 1983 –“per ser defensora de les dones”, diu Arash Arjomandi–, no pot mantenir el contacte habitual amb les ties de la seva dona que viuen a Teheran.
Els últims mesos sí que els havien arribat notícies de les mobilitzacions al carrer, reprimides durament pel règim d’Ali Khamenei [mort dissabte en un atac nord-americà, als 86 anys]. “Quan el règim va veure que les protestes se li n’anaven de la mà, va començar a disparar a matar i es creu que, en només dos dies, va executar entre 30.000 i 50.000 persones”, diu el vilafranquí d’origen iranià.
Abans de l’atac que va començar dissabte, Arjomandi diu que li arribaven notícies sobre el “terror que viu la població, amb molta gent empresonada, desapareguts i fins i tot quan familiars anaven a buscar els seus morts els feien pagar diners per recuperar el cadàver dels seus éssers estimats”.
A partir de la situació bèŀlica en marxa, Arash Arjomandi no es mostra gaire sorprès ni estranyat per l’atac, tot i no saber-se exactament les intencions reals de Donald Trump, però tem que “el règim voldrà morir matant; farà el que sigui per mantenir-se, perquè és un règim ‘kamikaze’ i no es rendirà, com volen els americans”, la qual cosa creu que complica el final del conflicte.
“Segurament Trump vol donar suport al seu aliat, Israel, que sí que tem la república islàmica de l’Iran”, continua Arjomandi, que tanmateix assegura que ell personalment, i diu que majoritàriament, el poble iranià “no tenim cap problema amb Israel”. Ho argumenta perquè “han estat dues nacions amigues mil·lenàriament i a l’Antic Testament, que és el llibre dels jueus, l’Iran és la nació més afalagada i estimada, perquè va alliberar els jueus que estaven a Babilònia. Després, sempre han tingut una molt bona relació i amb el Shah eren grans aliats”.
“El problema ha arribat amb la República Islàmica, que ha declarat de manera explícita que vol eliminar Israel”, continua Arjomandi.
Aquest vilafranquí no es pot aventurar a pronosticar si l’assassinat d’Ali Khamenei és majoritàriament o no celebrat per la població iraniana –“jo no vull la mort de cap ésser humà”, rebla personalment–, però reconeix que hi hagut celebracions populars.
Sobre qui està de dol, hi inclou el 15% de la gent els salaris de la qual depenen del règim, prou com perquè s’omplin places en imatges de suport als aiatol·làs.
Finalment, Arjomandi acaba expressant el seu desig perquè “el poble iranià pugui decidir el seu futur. L’Iran té tots els elements per ser dels països més pròspers i avançats del món: una població majoritàriament jove, universitària, i és un país amb recursos naturals i una història de civilització miŀlenària. Son tres elements per ser un país brillant”.
