Nada. Les organitzacions l’abandonen.

Maite Colomer

El passat dissabte vaig poder sentir la veu de la Nada per una emissora de ràdio. Una noia que als 9 anys va ser segrestada a Catalunya. Set mesos després de passar per tot tipus d’abusos i maltractaments a la selva boliviana, va ser rescatada d’aquest infern i tornada a Catalunya, on va començar el seu segon infern.

A Catalunya se’n va fer càrrec la DGAIA. Ella parla d’aquesta època com a fosca. No es va fer cap pas per ajudar-la a superar els mesos de segrest i maltractaments. Es va sentir desemparada i, amb només 14 anys, la van lliurar de nou a la seva família, sense avaluar l’entorn on la deixaven. A la Nada l’esperava un futur en una llar sense llum ni aigua corrent.

La Nada se n’ha sortit, perquè és una noia amb molta resiliència, però també perquè s’ha trobat amb les persones i el moment adequat que l’han ajudat, cobrint el gran buit de l’administració.

Com és possible que, amb l’experiència que va viure quan només era una nena, visqués els anys a càrrec de la DGAIA com a foscos? Es va sentir abandonada. On són els recursos que des de la Generalitat s’ofereixen a tots els infants i joves que, per motius molt diversos, no poden viure amb les seves famílies?

L’experiència de la Nada m’ha trasbalsat, com qui et fa obrir els ulls i tornar a la greu realitat.

No podem ser una societat avançada si no tenim cura de les persones més dèbils. És clar que ens cal posar-hi molts més recursos, però també mètodes per avaluar els resultats i rendiment d’aquests centres. Som un país amb persones amb una gran formació i consciència social. Si no podem fer front a aquestes situacions, el futur que ens espera és fosc com els anys que va passar la Nada sota la tutela de la DGAIA.