Alan

Maite Colomer

Vaig tenir la sort de poder anar a veure Alan, el musical. No puc comentar aquesta obra amb la tècnica d’una crítica de teatre, però m’agradaria exposar com m’ha impactat tant l’obra en si mateixa com la història real que hi ha al darrere.

L’Alan patia assetjament des dels 14 anys, en el seu cas per motius de canvi de gènere. Havia rebut múltiples agressions: l’insultaven, l’empentaven… però el pitjor era sentir-se sol.  

La mare notava que passava alguna cosa, però, tot i esforçar-s’hi, no trobava la manera de comunicar-se amb el seu fill.

L’Alan ja no volia anar a l’institut però, sense comprendre la situació, la mare el forçava a anar-hi, fins que es va adonar de l’assetjament que patia i va decidir reunir-se amb el director.

Parlar amb aquell director va ser inútil (“són coses d’adolescents, tot és normal”, van ser les seves paraules), i, amb ulls que no sabien analitzar la situació i falta d’empatia, no va saber trobar sortides.

I cada dia la situació empitjorava.

L’Alan se sentia cada vegada més empetitit, sense forces ni il·lusió: “No seré capaç d’aguantar un dia més”, “em falta la respiració”, “voldria tancar els ulls i despertar-me en un altre lloc”…

Fins que no va poder més i va decidir suïcidar-se un matí de Nadal. Llavors l’Alan tenia 17 anys.

I són tants els Alans que se senten sols, els adolescents que enlloc de trobar amistats amb qui compartir experiències troben rebuig i soledat. Són tantes i tan subtils les formes d’assetjament, que sovint als adults se’ns fa difícil reconèixer aquestes situacions fins que ja és massa tard…

I això passa molt sovint, massa sovint. Les estadístiques ens diuen que un de cada quatre joves ha patit assetjament. Com a societat ens cal saber mirar i saber reaccionar, per la salut dels nostres joves.