“Menjar és culturalment com un punt de trobada, una manera de socialitzar”
Entrevista a la calafellenca Magda Minguet, autora de la seva primera novel·la, ‘Vermuts i barbuts’.
Magda Minguet està en plena gira de presentació de la seva primera novel·la, ‘Vermuts i barbuts’, publicat pel segell La Campana de l’editorial Penguin Llibres. A banda d’un acte a les Caves Bertha aquest dissabte, amb les entrades ja exhaurides, la propera presentació serà dijous que ve, a les 19 h, a l’Abacus de Vilafranca, amb l’assistència de Minguet i Laia Santís, prescriptora de llibres i coŀlaboradora del 3d8.
Magda Minguet és periodista, llicenciada en Història de l’Art i professora de secundària a l’escola Camp Joliu de l’Arboç. Autora de nombrosos articles per al suplement ‘Criatures’ del diari Ara i també per a la revista gastronòmica Foodie Culture BCN, a Vermuts i barbuts teixeix una història hilarant protagonitzada per una dona, la Gemma, que està cansada de tenir males cites i que esdevindrà una gran usuària d’una app ben curiosa: tindrà cites a cegues amb plats gastronòmics, i si l’acompanyament personal és un desastre… com a mínim haurà sopat bé.
Com va sorgir que escrivís la seva primera novel·la?
Va ser una proposta de l’editorial, però pensava que no me’n sortiria d’escriure ficció perquè sempre havia tractat moltes coses personals. La primera idea girava al voltant d’un sopar d’amigues, perquè tenia moltes ganes de visibilitzar la història de les dones de la meva generació, al voltant dels 50 anys, que som les primeres que vam començar a sortir a sopar. Les nostres mares havien de quedar per fer manualitats o amb alguna altra excusa. Ara, en canvi, les dones omplim restaurants, fem xarxa, els comiats de soltera inclouen viatges i he escrit una història al voltant de la gastronomia, que m’agrada molt.
Tanmateix, no sobre un sopar d’amigues…
No, però l’amistat és un dels temes de fons de la història de la protagonista, que s’inventa una aplicació per fer matx amb un plat i no amb el tio. Algunes de les cites resulten desastroses, d’altres són molt de riure i algunes, dures.
Hi ha elements autobiogràfics en el relat?
Sí, moltes coses, perquè sempre havia escrit des de la veritat i he descobert que fer ficció és molt difícil perquè no tinc tanta imaginació. Al final he tirat també força de moltes coses que m’han explicat els amics i amigues i, per exemple, m’inspiro en alguna amistat garrepa o l’experiència amb un paleta, que pot ser nefasta. Hi surten bastants rols d’homes i també alguna dona que queda amb la Gemma, però amb la qual no hi ha una relació amorosa.
Intueixo que moltes amigues s’hi veuran reflectides…
Totes m’ho pregunten [riu]. Hi ha molts casos de dones que surten d’una ruptura, no s’han quedat embarassades, que de petites van patir abusos o no troben roba de la seva talla…
La Gemma té molt de vostè?
S’hi assembla i m’agrada. És molt bona persona i és veritat que parla molt com jo, segons m’han dit persones que em coneixen i ja han llegit el llibre. No volia fer una novel·la molt pretensiosa i amb un llenguatge elevat, sinó sobre una història molt quotidiana. Penso que ha quedat una història molt generacional i sí, la Gemma s’assembla a mi perquè he escrit el llibre des de l’honestedat.
Quina ha estat la principal dificultat d’escriure ficció?
Tenir la idea. No volia fer una història que ja s’hagués escrit i al principi no hi acabava d’entrar, no coneixia els personatges, però després vaig trobar el tema de l’aplicació de cites gastronòmiques, que penso que no s’havia fet mai.
Cita a cegues amb un plat…
L’únic que saps és què menjaràs. Em va semblar una idea original, com la gent que entra a aplicacions per trobar amb qui anar a la muntanya, jugar al trivial o el que sigui.
Vostè és una enamorada de la cuina i els restaurants, oi?
Sí, i he escrit molt sobre això. Acostumo a anar a restaurants de tots tipus, alguns amb estrelles Michelin, però els que m’apassionen més son els de cuina tradicional catalana.
Els noms que surten a la novel·la són llocs reals?
Sí, i també on la Gemma menja malament, del qual he obviat el nom perquè no he volgut posar ningú en cap compromís.
Digui’m algun plat que l’apassioni especialment…
Costa molt trobar un plat català tradicional i amb un preu assequible, però ja en tinc prou, per exemple, amb unes bones anxoves i un pa amb tomàquet bo.
Menjar en bona companyia estalvia en psicòlegs?
Oi tant! A més, després d’un temps a l’hospital, el primer que vols és un bon menjar; i quan estàs viatjant molt de temps fora, el primer que enyores és el menjar de casa. Menjar és culturalment com un punt de trobada, la manera que tenim tots de socialitzar; i si el plat és bo, és igual que estiguis amb el teu pitjor enemic: ja no et cau tan malament [riu].
Per què en el to de la història és clau l’humor?
Perquè m’agrada molt fer broma de tot i, a més, soc molt exagerada i ho porto al límit. Ara bé, costa molt fer humor sense parlar de sexe explícit ni dir 30.000 ‘tacos’. Agafo la quotidianitat i me’n ric, per exemple, del paleta que t’ha enganyat perquè t’ha dit que acabaria al juliol i al setembre encara tens el pis empantanegat. O què fas si tens ganes de fer caca a casa d’un tio que no coneixes de res? Hi vas o no? T’aguantes? Són dilemes quotidians que he portat a l’extrem i la gent riu.
Quin elogi l’ha omplert entre qui ha llegit ja la novel·la?
M’agrada que em diguin que enganxa molt ràpid i que gent que no llegeix i s’han vist en el compromís perquè em coneixen s’ho hagin passat bé. I també, a mi que no soc mediàtica, no surto a la tele i que és el primer llibre que escric, em fa feliç que m’escriguin per dir-me que els ha agradat.
