“Moltes persones entenem la figura de sant Fèlix d’una altra manera”
Entrevistem l’Estampera de la festa major de Vilafranca, Cristina Gallardo Cendra.
Graduada en Belles Arts a la Universitat de Barcelona amb Erasmus a l’Accademia di Belle Arti di Firenze, especialitzada en disseny de personatges i escenaris per a videojocs i animació a l’Escola Joso de Barcelona, actualment és tècnica de projectes de gestió cultural al Casal Societat La Principal i a la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans. També treballa com a il·lustradora per a projectes i clients diversos, en qüestions relacionades amb la cultura popular, el feminisme i la crítica social. Ha fet murals en diferents espais del Penedès, en col·laboració amb Ampert, La Gueralda i l’Esquerra Independentista de l’Alt Penedès. És codirectora de Firart Vilafranca i va ser balladora de l’Àliga de Vilafranca durant sis anys. Com a activista, milita en diversos col·lectius com Penedès amb Palestina, l’assemblea feminista La Ruda i forma part de la gestora del Casal Popular La Gueralda.
El quintet administrador quan van presentar l’Estampa van definir-la com a ‘trencadora però respectuosa’. Gallardo s’ha mostrat molt contenta del resultat i l’opinió general.
‘Sempre havia volgut fer l’Estampa’. No tothom té la sort i el privilegi que vostè ha tingut…
Sempre havia pensat que en algun moment m’arribaria perquè he dibuixat molt la festa major i també m’hi he involucrat de diferents maneres. Però mai saps quan serà. Aquests dos últims anys al dedicar-me a Firart he reduït una mica la meva producció però crec que l’encàrrec m’ha arribat en un punt de maduresa a l’hora de triar la temàtica.
En aquest sentit, si ja s’esperava l’encàrrec tenia un cert avantatge…
L’any passat quan es va presentar l’Estampa que tant rebombori va crear jo em vaig fer la pregunta de què faria si m’ho proposessin. I just em va arribar la idea que finalment he pogut plasmar en l’Estampa d’aquest any.
Va dir que la figura de sant Fèlix és un tret d’identitat i no pas una figura d’adoració religiosa?
Les persones que no som religioses ho veiem d’una altra manera. En converses amb amics, amb gent d’esquerres dèiem què passaria si a la festa major no hi hagués sant Fèlix. Al final arribes a un punt on creus que sant Fèlix hi ha de ser perquè és el tret identitari de la festa i tot gira entorn d’aquesta figura, però molts ja l’entenem d’una altra manera. Igual que l’església s’omple pels goigs, la meitat d’aquella gent durant l’any ni va a l’església, ni és practicant.
I ha buscat fer un personatge amb identitat penedesenca i relacionat amb la vinya, el vi i la vida a pagès. Vaja, un sant Fèlix pagès…
Al identificar-lo com un tret identitari cultural vaig buscar el tret del Penedès. De la manera que ens estem venent a l’exterior, la imatge que volem donar del Penedès i de Vilafranca va molt relacionat amb l’enoturisme i la vinya. Però en canvi tenim aquests pagesos que des del 2019 ens estan demanant preus justos pel raïm. Gent que treballa de sol a sol, que treballen amb males condicions. He buscat el punt aquest d’identificar un pagès i de quina manera. Perquè, ens imaginem un pagès amb cognoms penedesencs quan la gran majoria de mans que treballen la vinya són racialitzades. No sé fins a quin punt en el nostre imaginari no els considerem com a penedesencs i vilafranquins, i també ho són.
Un homenatge als agricultors, la gent que treballa la terra…
Aquells que sostenen la nostra identitat. La feina que ja ningú vol fer que sempre l’acaba fent la gent que ve de fora i està en situació més precaritzada, igual com les nostres àvies que acostumen a cuidar-les dones sud-americanes, igual que les obres. Aquelles feines que ja no volem fer perquè ens semblen desagradables, estan mal pagades, aquelles que considerem d’una altra categoria les acaben entomant la gent amb processos migratoris o gent que s’ha establert aquí. Crec que els hem d’entendre com a part de la nostra identitat.
L’ha vestit com el ball de l’Àliga o m’ho sembla?
Les espardenyes són de l’Àliga perquè sí que el volia fer amb espardenyes. Amb un punt de pagès tradicional i va ser quan vaig pensar en escombrar cap a casa. La resta va ser casual perquè primer vaig començar a dibuixar els pantalons de color blau i al final els vaig canviar pel marró i quan ja el tenia tot fet vaig adonar-me que eren tots els colors de l’Àliga. No era la meva intenció.
I ha canviat la palma per una branca d’olivera?
Personalment he estat vinculada amb la lluita per Palestina i just quan m’arriba l’encàrrec esclata tot el conflicte. L’any passat hi havíem d’anar un grup del Penedès i vam haver de cancel·lar-ho. L’Estampa és un altaveu molt important i tenia clar que Palestina hi havia de ser present d’alguna manera.
Li ha dit alguna cosa el rector de Sant Maria?
A hores d’ara, no. El dia de presentació de l’Estampa amb els administradors vam arribar a la conclusió que si no sabíem res volia dir que eren bones notícies.
Ha fet servir la i·lustració digital, que és la seva professió…
Crec que és una tècnica que no s’entén molt bé com funciona. La gent es pensa que és un retoc fotogràfic. Igual que l’aquarel·la o l’oli, que tenen les seves particularitats, limitacions i avantatges, amb la il·lustració digital passa el mateix. Si no saps dibuixar no la pots utilitzar. Molts dels artistes de renom joves que estan sortint treballen en aquesta tècnica.
Quina resposta li ha arribat de la gent?
Positiva. La majoria de comentaris han anat en aquest sentit. Penso que és una imatge agradable de veure. El que ha sobtat més a la gent és que no fes la figura del sant que coneixem, però al final és una idea que va tenir l’escultor que va crear aquesta imatge el 1959. Abans, tots els artistes se l’imaginaven com volia cadascú i aquí és on està l’interès d’encarregar-ho cada any a un artista diferent.
