Per molts anys, Eugeni!

L’institut Eugeni d’Ors de Vilafranca compleix 90 anys i ho festejarà durant tres cursos

L’institut Eugeni d’Ors de Vilafranca compleix 90 anys i el centre es disposa a celebrar-ho de valent amb un programa d’actes que s’allargarà durant tres cursos, per culminar l’any 2025.

Per conèixer una mica més un centre que ha format tants penedesencs fins a convertir-se en tota una institució a la comarca, el 3d8 ha reunit una representació de la primera promoció femenina i dos docents que es van incorporar al claustre de professors als anys 70 per explicar la seva experiència a l’Eugeni d’Ors en una conversa amb Salvador Campamà, actual professor i un dels coordinadors dels actes de commemoració del 90 aniversari.

Maria Adell, Maria Dolors Albanilla, María Socorro Aldea, Julieta Colet, Elena Duque, Margarita Esplugas, Olga Giralt, Carme Laguna, Rosa María Olivella, Isabel Pérez, María Rosa Puig, Ángeles Reverte, Gloria Soler i Rosa María Surià. Llegeixi’s en castellà, tal com imposava l’època. Aquestes eren les 15 alumnes que el curs 1967-1968 es van incorporar a un institut on hi estudiaven 300 nois.

Totes elles van debutar a l’institut, encara a la plaça de Sant Joan, on van començar “amb molta iŀlusió”.
Dolors Albanilla, Fina Colet, Margarida Esplugas i Ángeles Reverte expliquen els inicis en un centre on estaven separades dels nois i on les tenien “embolicades en cotó fluix”. La majoria hi van arribar amb 10 o 11 anys i se n’hi van passar set. Era l’única via que hi havia a Vilafranca i comarca per continuar els estudis i accedir, després, a la universitat.

Tot i la segregació, les noies van viure l’arribada a un institut que en aquell moment “tenia molt bona fama” com “un alliberament”. Per a unes representava deixar enrere el col·legi de monges o les escoles nacionals, per a d’altres, sortir del poble.

Les classes, evidentment en castellà, però gràcies a la senyora Elvira Carreras, es van poder fer classes voluntàries de català amb el faristol i per a moltes van representar el primer contacte amb la llengua catalana escrita. El vincle que es va establir no només entre les noies sinó també amb el professorat mereix gairebé un capítol a part. “Els vèiem molt propers, hi havia un contacte molt directe, molt familiar”, diuen, tant, que fins i tot van anar al casament de la professora d’educació física, Maria Dolors Freginals, i també al de l’Elvira Carreras. La familiaritat era tanta que fins i tot recorden el trasllat des de la plaça Sant Joan cap a l’edifici actual, a càrrec dels alumnes i professors mateixos, carregant les cadires carrer Sant Pere avall.

La segregació de l’alumnat masculí portava a situacions avui impensables, com ara que “mai coincidíem amb ells, ni a classe ni a l’hora d’esbarjo”. Aquesta separació va acabar a cinquè curs, quan les classes ja van ser mixtes. Expliquen que per problemes d’espai, feien les classes en una mateixa aula i, per evitar distraccions, les noies seien a les files del darrere. L’ús d’un edifici pensat per a nois es feia palès especialment al gimnàs, amb aparells que per a les noies els presentava alguna dificultat.

Un cop instaŀlat tot l’alumnat al nou institut de la carretera de Tarragona, van poder comprovar, expliquen, que l’edifici ja va néixer amb deficiències, “el laboratori no el vam poder utilitzar perquè ja hi havia esquerdes”.

En qualsevol cas, les primeres noies de l’Eugeni tenen un bon record del seu pas pel centre: els viatges de final de curs a Madrid, a Mallorca… i fins i tot, la creació d’una tuna! Record especial també per al director, Miguel Carreras, a qui atribueixen l’impuls a la creació d’un institut mixt “gràcies a la seva insistència davant del Ministerio de Educación y Ciencia”.

La transició
Pocs anys després de les darreres classes de la primera promoció femenina de l’Eugeni, s’incorporaven a les aules com a professors Ció Arnau, de llengua catalana, l’any 1977, i Santi Quesada, de geografia i història, el 1979, que més tard es convertiria en director del centre.

Tots dos destaquen el moment clau de la seva incorporació, ja que van viure la transició d’un sistema educatiu franquista a una nova generació de professors que tenien un tarannà més democràtic. Va ser el moment també d’una catalanització progressiva de l’institut.

Aquesta transició la va viure en primera persona Ció Arnau, que va entrar com a substituta contractada pel mateix director i va coincidir amb l’època en què hi havia la possibilitat de fer optativa de català en un moment en què s’havien implantat els estudis de BUP. “L’any 77 érem territori MEC, depeníem del Ministerio i el català a l’ensenyament no existia”, recorda. Un cop a Vilafranca, Arnau va quedar encantada amb l’heterogeneïtat que es va trobar a l’institut, amb alumnes de tota la comarca, molt diferent de la zona industrial d’on provenia. “Això em va ajudar a situar-me”, recorda. Va començar donant classes de tot una mica i va acabar com a professora de català fins l’any 2003.

Santi Quesada ja va entrar a l’institut via oposicions, l’any 1979. Formava part de la nova fornada de professorat, jove, amb noves idees, que va representar un dels grans canvis en el sistema educatiu. Quesada recorda el moment com “un canvi molt gros, hi va haver una explosió d’idees noves, de recerca”. El record també arriba a una tipologia molt diferent d’alumne que es va incorporar a l’institut, “els que feien el nocturn, gent que no havia estudiat però tenia moltes ganes de treballar. El nocturn va anar canviant fins a desaparèixer”.

Santi Quesada també va viure com a director una època d’obres, amb la renovació de tota una part del centre, fet que va provocar que mig institut s’hagués de desplaçar a l’escola Cristòfor Mestre, una situació que, assegura, “em va deixar esgotat!”. Va viure moments molt diferents dels actuals, “teníem el hàndicap, per exemple, de no tenir professors substituts quan convenia, però també hi havia avantatges perquè vivies experiències molt imaginatives”.

Santi Quesada, que venia de la facultat, va haver de fer mans i mànigues per adaptar-se a l’institut: “En un curs vaig haver de canviar tres cops de mètode perquè veia que els alumnes no em seguien”. De fet, el concepte ‘lluny’ no era aplicable només a la metodologia utilitzada per ensenyar: “Vilafranca era molt lluny”, recorden els dos professors, que venien de Barcelona i rodalia. 90 anys donen per a molt, molts història al darrere, molts professors i professores, una quantitat d’alumnat que es perd de vista i diversos plans d’estudis adaptats a cada època. Un centre que ha viscut molts canvis. La incorporació de les noies, el canvi de concepte educatiu, la incorporació del català a les aules, les Setmanes Culturals. Molta història per a tan poques pàgines.

Per molts anys, Eugeni!

També et pot interessar

Comentaris