“Estant en coma induït per la malaltia, vaig veure la mort cara a cara”
Entrevistem Miquel Casellas, que va estar tres mesos ingressat per la malaltia del Covid
Miquel Casellas, albinyanenc de 53 anys però resident al Vendrell des d’en fa 20, treballa com a funcionari a l’Ajuntament del Vendrell i va estar a punt de morir de Covid-19. De fet, va romandre ingressat en hospitals prop de 3 mesos, gairebé dos dels quals en coma induït. Hi hem parlat per conèixer el seu cas.
Quins van ser els seus símptomes arran del coronavirus?
Dos dies abans del 14 de gener del 2021, quan vaig anar finalment a l’Hospital del Vendrell, ja em trobava molt malament, amb un aixafament general, apàtic i em costava respirar. No estàvem confinats, però era feixuc anar al metge i finalment vaig trucar al servei d’emergències, que em va enviar una ambulància a casa. A l’Hospital del Vendrell em van detectar una pneumònia doble, infecció d’orina i els ronyons en estat de shock, però com que vaig donar negatiu en una PCR de Covid-19 em van derivar a una UCI de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Al cap de dos dies sí que em van detectar Covid i em van posar en una UCI per a pacients amb el coronavirus.
Quant de temps s’hi va estar?
Dos mesos, intubat i dormint. Era en una UCI de malalts crítics, en coma induït, i amb dies més o menys dolents. Allà vaig somniar moltíssim, sobretot que em moria. Vaig veure la mort cara a cara.
Què vol dir?
Somiava en una cua de gent a punt de saltar a una fossa, que suposo que era la mort, i quan em tocava a mi mai no acabaven de dir el meu nom. Suposo que no era el meu moment… També vaig veure com els metges trucaven a la meva família per dir que havia mort i veia com negociaven la meva esquela als diaris…
Caram… Quan va millorar?
A final de febrer em van despertar i em van passar a una UCI menys crítica, però recordo no conèixer la meva dona, que em venia a veure darrere d’un vidre. Confonia la realitat i em pensava que treballava a l’hospital, per la qual cosa li deia que no marxés d’allà, que havia de treballar-hi. Fins a mig març no vaig començar a menjar, primer caldo i tot triturat, i el primer plat –arròs amb pollastre– ha estat el menjar que m’ha fet més iŀlusió que mai. Com que vaig agafar un virus de laboratori, em vaig estar sol en una habitació uns dos mesos. L’alta me la van donar el 28 d’abril.
Li ha canviat res, la malaltia?
Tinc la sensació de tenir 5 anys més dels que tinc i, tot i trobar-me bé, tinc la sensació que la ment em va més lenta. A més, em costa més de recuperar-me de cansament. Però ha suposat una revàlida de vida.
Què vol dir?
Que la vida m’ha donat una nova oportunitat de viure. No era el meu moment per marxar. Ara, a més, valoro més la companyia i les amistats. Intento contactar amb gent que fa anys que no veia i això em suposa una alegria.
