“Durant més d’un any em vaig trobar malament cada dia”

17/03/2023 - 12:30h

El vilafranquí Pau Asensio està afectat per Covid persistent des de fa més de 2 anys

Pau Asensio, vilafranquí de 50 anys, és un altre des del gener del 2020, quan la vida li va fer un gir de 180 graus en agafar Covid, amb uns efectes devastadors que l’han acompanyat amb més o menys intensitat des d’aleshores. És un testimoni d’afectat per Covid persistent.

Com es troba avui?

Avui és un dels dies que no estic gaire fi. Estic extremament cansat, amb una espessor mental exagerada i amb molt de dolor muscular a les cames i les mans. Són els tres símptomes més habituals.

Quins altres?

Se m’adormen les extremitats, de tant en tant tinc dispnees, episodis de diarrees intermitents i incontrolables, picor a la pell, a vegades se’m barregen olors i tinc com gust de sang o metàŀlic a la boca… que amb el temps s’han anat espaiant més i van a menys.

Què li diuen els metges?

M’he trobat de tot. Els que va perduts i et diuen que no saben de què va, els que proven tractaments que han sentit a dir, basats en evidències científiques. Però els tractaments son molt cars i de moment, ineficients. He acudit a tot arreu on em deien que hi havia alguna cosa que em podia anar bé però de moment només em funciona, una mica, un tractament per recuperar el sistema immunitari. He fet teràpies d’acupuntura, altres d’hiperòxia, per estimular els mitocondris de les cèl·lules, però res d’això em treu la fatiga. Altres metges ho equiparen a la fibromiàlgia.

En algun moment li han dit que el que li passa està només en el seu cap, que no és real?

A mi, particularment, no, però sé de persones que sí que els ho han dit. Formo part del col·lectiu d’afectats per covid persistent i allà hi ha gent que sí que els han dit que no era veritat tot el que estan passant. Jo m’he sentit una mica conillet d’índies: vaig fer un estudi a Barcelona provant unes gotes naturals que, en teoria, m’havien d’ajudar, unes pastilles, però res. M’anaven fent el seguiment, però és que tampoc saben què fer.

Algú li ha sabut explicar perquè li va tocar a vostè i no a un altre?

No ho sap ningú. Hi ha diverses teories. Primer deien que potser pel grup sanguini, després que potser està relacionat amb l’estrés i amb un sistema immunitari deficient. No se sap.

Què li recomanen?

Sobretot quan estava de baixa, em van recomanar estar mínimament actiu, no quedar-me a casa, per evitar caure en una depressió. Un psicòleg m’ajuda a superar aquesta situació perquè és molt difícil encaixar el que m’està passant.

Com va començar tot?

Pels volts de Nadal del 2019 vam estar en contacte amb persones que estaven incubant Covid sense saber-ho. A casa, tret de la meva filla, vaig ser l’últim a caure. Pensava que me n’havia lliurat però finalment vaig donar positiu el 3 de gener. Era la variant Delta i no estàvem vacunats. Em trobava molt malament i després d’acudir a l’hospital moltes vegades em van diagnosticar pneumònia, però no em van arribar a ingressar mai. Estaven coŀlapsats, el metge em va atendre al passadís.

Creu que si l’haguessin ingressat aleshores no estaria ara així?

N’estic convençut. Crec que hi va haver una mica de negligència per part del servei d’urgències perquè cada cop que hi anava estava pitjor però m’enviaven a casa perquè donava negatiu i ni es miraven les radiografies.  Un dels metges que em va visitar després em va dir que no entenia com no m’havien ingressat a l’hospital ja des del primer dia i fer un tractament indovenós.

I des d’aleshores, de baixa.

Sí. Quan vaig agafar la primera baixa pensava que seria per pocs dies però anava passant el temps i no em recuperava. Em vaig passar quatre setmanes enllitat. Em trobava molt malament. En algun moment vaig arribar a desitjar no despertar-me, perquè al final només vols descansar i penses que això s’ha d’acabar i no continuar patint d’aquesta manera.

I en no veure-hi el final arriba l’angoixa.

És clar, se’m va disparar la pressió, tenia taquicàrdies. És que sempre em trobava malament, durant més d’un any no hi va haver dia que no em trobés malament. I en els més de dos anys que fa que estic així, potser m’he trobat bé no més de quinze dies en total. Si algun dia estic millor i penso que ja s’ha acabat, l’endemà em torno a trobar malament.

Passats dos anys de baixa ha tornat a la feina. Com va?

Sí. He passat dos tribunals mèdics, la Seguretat Social em va denegar la incapacitat i des de gener d’enguany torno a treballar. Vaig pensar que ho havia de provar i recuperar la meva vida. Volia sortir una mica de tot això, és dur, però m’esforço tot el que puc. Tinc fe que és qüestió de temps, recuperar-me. O això o que el cos s’acostumi a aquesta situació.

Un trasbals en tots els sentits.

D’una part, estic content de fer una mica de vida normal, no estar sempre a casa i la feina a la farmàcia m’ajuda a recuperar agilitat mental. Però, d’altra banda, tot el que feia abans, bussejar, foto submarina, no ho puc fer. Limito la vida social perquè el cap de setmana el dedico a descansar per anar a treballar dilluns. No sé si podré tornar a fer el que feia abans, no em poso terminis, visc el dia a dia, perquè si miro més enllà, és desesperant.

A nivell familiar…

Imagina’t tenir un malalt a casa durant tant de temps, que la majoria de dies no es troba bé. És clar que hi ha ganes de fer coses però a vegades fas plans i els has d’acabar anul·lant. Triar les vacances pensant que ha de ser un lloc on, si em trobo malament, m’hi pugui quedar descansant en condicions. M’he hagut de quedar molts dies sol per no impedir que la família faci la seva vida. He estat acompanyat en tot moment però durant aquest temps molts cops m’he sentit sol.

També et pot interessar

Comentaris