“Temes de salut mental com la depressió et reclouen i fan que estiguin invisibilitzats”
Entrevista a la periodista vilafranquina Mònica Ramoneda Rueda, autora de la novel·la ‘Internament’
Mònica Ramoneda Rueda és una periodista nascuda fa 42 anys a Barcelona i que resideix a Vilafranca del Penedès des d’en fa 11. Professionalment, va començar a treballar a Enredando, una empresa pionera a internet; ha estat al departament de Comunicació de l’Ajuntament de Vilafranca i actualment treballa a Eduscopi, una empresa especialitzada en comunicació científica. Aquest dijous ha sortit a la venda la seva primera novel·la, ‘Internament’ (Angle Editorial), una obra de ficció a partir d’una experiència pròpia que li va fer viure –i superar– una depressió de caràcter greu. La novel·la es presentarà el 22 de març a l’Escorxador.
Per què decideix fer una novel·la que, suposo, li deu haver estat dura?
Arran d’haver partit una depressió greu amb molta ansietat i diverses crisis dissociatives, de no saber on ets ni com hi has arribat, acabo ingressant en una clínica psiquiàtrica i, en sortir-ne, tinc buits mentals i no aconsegueixo ordenar cronològicament tot el que havia passat. Recordava les coses, però no em quadraven en el temps. Això provoca molta inseguretat i, a més, als quinze dies de tornar a casa ens tanquen pel confinament i em trobo amb molta medicació i sola, i decideixo posar ordre a tots els fets que recordava. Era bastant dolorós i difícil perquè els revivia, però aleshores em vaig trobar més bé i fent-li fer coses a la protagonista.
Amb quin objectiu?
Com que em feia massa mal escriure en primera persona, decideixo començar a crear personatges i posar-hi ficció a sobre. Quan aconsegueixo fer aquest distanciament, esdevé plaent i em trobava a les cinc de la matinada escrivint. La protagonista de la novel·la sí que soc molt jo, tot i que li passen coses que no m’han passat i a l’inrevés. I l’entorn és molt ficcionat. Era terapèutic perquè aconseguia posar paraules a coses que m’havien passat i això sempre ajuda, i alhora era una experiència literària que em va agradar perquè m’agrada escriure. L’objectiu no era el d’escriure un llibre per publicar, però vaig anar escrivint, em va sortir un text llarg i, a partir d’uns amics als quals els vaig deixar llegir-lo i em van dir que estava bé, va arribar a l’editorial i el vam tirar endavant.
Un cop editat, com s’ha quedat?
La voluntat a partir d’ara és veure si pot ajudar algú a qui li hagin passat vivències semblants. La història és dura, però acaba amb un cert optimisme i esperança final. Espero, doncs, que pugui servir a gent com a mi em van servir altres llibres. També visibilitza com el confinament ha posat en evidència que estem fallant, com a societat, en els temes de salut mental, i, a més, com ho ha agreujat molt. Jo mateixa, al sortir de la clínica, prenia deu pastilles al dia que em deixaven en KO tècnic i tenia la promesa d’un seguiment domiciliari, però no vaig rebre ni una trucada. Jo tenia la sort de tenir una psicòloga i un psiquiatre privats, però no sé què pot haver passat amb algunes de les persones que vaig conèixer estant interna.
Va escriure tota la novel·la durant el confinament?
Bona part, sí; però també després. Hi ha, per exemple, fragments que són extractes de mails que podia escriure la psicòloga mentre fèiem el tractament a distància i sobre els quals he posat ficció.
Té la sensació d’haver-se tret un pes de sobre?
Una mica sí, però tampoc era l’objectiu principal. El que passa és que, un cop s’ha anunciat la presentació de la novel·la i han llegit la ressenya del que tracta, hi ha hagut gent que m’ha escrit dient que també li han passat coses relaciones amb la salut mental i d’altres persones que s’han sorprès perquè no en sabien res. Ara bé, la depressió en si fa que et recloguis en tu mateixa i, per tant, és un tema que està molt invisibilitzat.
Li fa respecte que potser moltes amistats s’assabentin del que li ha passat a vostè tot llegint la novel·la?
Per qüestions de vergonya, no. El que no faré és com alguns personatges mediàtics que sembla que tinguin l’ego de l’ex-ionqui, que han superat una addicció o un brot psicòtic i en fan bandera i li donen glamur. Cal visibilitzar, comprendre i no estigmatitzar una depressió, per exemple, però se n’ha de fer una bona divulgació. Com a societat hem d’intentar que les malalties mentals estiguin visibilitzades, que la gent en sigui conscient i que hi hagi un bon tractament, però passar per una d’aquestes malalties no té res d’interessant, com algú vol fer veure, per ser millor persona un cop superada.
Aquest dijous ha sortit la novel·la, el seu primer llibre. Què n’espera?
Que acompanyi els lectors, tant si pateixen una malaltia com la depressió com, si saben d’algú que la pot estar patint, que la sàpiguen detectar millor.
En el seu cas, s’ha allargat molt?
Sí, l’arrossegava des de fa anys i al final vaig petar. El procés d’internament, en dues fases i un interval pel mig, va durar uns tres mesos. La vida, a vegades, et fa frenar amb un sotrac com aquest de la depressió. Pots anar caient durant temps i, quan toques fons, és quan et pots anar aixecant. Ara bé, si es pot detectar abans i et pots estalviar caure és molt millor, esclar!
