Qui va tot sol, camina com vol!

23/09/2022 - 09:40h

Pere Casanovas

De tant en tant m’agrada baixar a Barcelona, que diuen els gironins, i quedar-m’hi tres o quatre dies. La vella ciutat dels prodigis, tan magistralment descrita pel Mendoza: complexa, pletòrica a estones, maltractada sovint… Tot el dia construint-la i deconstruint-la, com ens va ensenyar Guerín. La ciutat canvia a cop de totxo i el paisatge humà també. N’hem après una mica d’això de manllevar-li al poder central uns calerons –molt de tant en tant– per projectar magnífics esdeveniments internacionals. Encara queda molta cosa de les exposicions del 1888 i del 1929. I no parlem de les inversions fetes per les olimpíades. Però ja ha plogut molt des d’aleshores! Quan ara ens expliquen amb claredat els dèficits comparatius en infraestructures –la diputada Nogueres treballa molt i bé– se’t posen els pèls de punta. I això sense entrar a valorar el lladrocini sistemàtic sobre els nostres impostos, altrament dit dèficit fiscal o impost contrarevolucionari: catalans, si us porteu bé i cada any aneu omplint la caixa central, no us passarà res. Bé, centrem-nos i anem per feina, que em distrec i tendeixo a divagar sobre coses serioses. Parlem doncs de Barcelona, la ciutat magnífica i odiosa, insofrible i única, inoblidable. Segueix sent un plaer caminar pel bulevard del Til·lers, el nostre particular ‘Under der Linden’. No sé quina mania tenim a posar el nom de la Nació a avingudes o passeigs que es bategen per si sols i amb més elegància. Fent una volta per aquesta meravella, el primer que veus és que, en contra del que se’ns havia dit, s’ha ampliat el perímetre del zoo municipal. Una fauna universal inversemblant, de gent de tots els colors, races i condicions, acaben per omplir els passeig dels Til·lers. Barrejats amb gent normal, també s’hi poden veure homes amb pits i dones amb barba! Perdoneu aquesta petita transgressió anterior, però jo m’he criat amb allò tan senzill de les nenes i els nens, i ara costa posar-se al dia! Passejo tranquil·lament amb el meu estimat quisso i em frego els ulls, com si fos la primera vegada que embadaleixo a casa meva: que bonica és Barcelona! Anar amb el gos té l’avantatge que parles amb altra gent amb gos. El gos socialitza: la fera amansa la fera. A la Rambla, tothom qui té gos acostuma a ser amable i qui va tot sol, camina com vol! Ara mateix, però, n’hi ha un que baixa tot espitat en patinet i el gos lligat rere seu, més content que un gínjol. Se’m para un moment al costat, perquè els gossos es puguin olorar i em diu no sé què, en una llengua nòrdica del tot incomprensible. Jo li parlo en català i tampoc no entén res, clar. Els gossos sí que s’entenen: les llengües són cultura! Me’l miro i m’adono que és albí i per postres porta el nas completament tatuat de negre. Negre sobre blanc! Si es tractava de cridar l’atenció, el ‘patinetista’ se n’ha sortit: nas de carboner! Felicitats, nano! Si el Senyor de Barcelona ressuscités de sobte, diria: ara pla, de quin planeta surt aquest ‘alien’?

Barcelona, la ciutat magnífica i odiosa, insofrible i única, inoblidable.

També et pot interessar

Comentaris