“No és fàcil assumir que has (sobre)viscut a una agressió sexual”

18/04/2022 - 19:34h

La periodista Joana Sadurní explica les agressions patides durant diversos anys de la seva vida

“Cansa molt callar quan se suposa que s’ha de callar i fer el que se suposa que s’ha de fer. A curt termini pot ser el més fàcil, però amb el temps ens acaba empresonant, sobretot quan el silenci se l’imposa una mateixa. És per això que, temps enrere, vaig publicar un article al crític.cat en què explicava tres (que no les úniques) de les agressions i abusos sexuals que he patit. Perquè les comunicadores hem de comunicar, i perquè les dones hem de donar-nos suport i cuidar-nos.

No són casos aïllats. No ho patim unes més que les altres: és el resultat d’una societat masclista, cisheteropatriarcal i que continua educant en uns rols de gènere tòxics i malaltissos que hem d’erradicar. Costa temps entendre que algunes situacions que hem viscut han estat violacions, agressions o abusos. I encara costa més acceptar-ho quan no les executen desconeguts: tothom tenim amics o familiars que en deuen haver comès alguna, encara que no en siguin conscients.

Als 15 anys vaig anar a uns campaments, en un dels millors estius de l’adolescència, i em vaig embolicar amb un noi. Tot anava bé fins que em va demanar que li fes una fel·lació. Jo no volia i li vaig insistir en la meva negativa, però em va fer sentir tan culpable que vaig acabar cedint, amb fàstic, desitjant que acabés de pressa. L’endemà el vaig evitar fins que em va demanar disculpes, argumentant que no ens havíem entès bé. Els dos érem masclistes sense saber-ho: ell per forçar-me, jo per sotmetre’m sense voler-ho.

La segona experiència em va fer sentir pànic de passejar sola o que un noi m’abracés, o a tenir qualsevol mínim contacte amb un desconegut. Estava en una festa major, i de cop em vaig trobar acorralada per 6 nois, alguns de la meva edat (en tenia 16) i d’altres més grans, que feien comentaris sobre el meu cos. De seguida em van començar a tocar. Jo estava en xoc, i em notava desinflada, molt dèbil, absurda. Petita. Em passaven de l’un a l’altre, intentant-me fer petons, llepant-me i tocant-me per sota la roba i ficant-me els dits a la vagina. Un d’ells va decidir que volia anar fins al final i se’m va emportar foscor endins.

En aquell moment em sentia tot el cos cremar, la pell bruta, l’interior descol·locat, colonitzat. Com si tingués el cos mort i jo estigués massa viva. En recordo la força que em feia al braç, els seus tatuatges, la seva expressió burleta de saber que jo no tenia res a fer. Per sort, un noi que coneixia va venir i me’l va treure de sobre. A dia d’avui encara no sé què em van fer: no sé quin nom posar al fet que sis homes em colonitzessin sense que jo volgués, perquè al no haver-hi penetració dels genitals dels agressors, no es considera violació. No n’he pogut parlar en veu alta fins al segon any de teràpia, i ara estic entenent moltes respostes físiques i psicològiques que, durant els deu anys que fa que vaig viure-ho, he estat patint derivades d’aquella agressió. No és fàcil, però passa millor quan per fi entens que no és culpa teva i que, encara que et sentis sola, no ho estàs.

La tercera va passar en un festival, on molta gent del poble estàvem acampats entre milers de persones. Jo havia entrat a la tenda a buscar un jersei, quan de cop algú em va empènyer. Era un noi que considerava col·lega de tota la vida, i amb qui, feia anys, ens havíem fet petons una nit. Em va dir que “teníem una cosa pendent” i jo li vaig dir que ni ho intentés, però em va llançar a terra i em va intentar treure la roba. Va entrar un altre amic a buscar-nos i es va aturar. La desconfiança que va néixer aquell dia no s’ha curat, encara.

Ha estat a partir de coses així que he entès que soles som vulnerables. És molt important que tinguem consciència del que volem i el que no, que no ens importi si ens han de jutjar, i que ens defensem i expliquem què passa. A mi el feminisme m’ajuda molt perquè em fa créixer, però també sé que no em fa immune.
Necessitem més mitjans que parlin d’aquestes situacions sense paternalismes, i necessitem més educació i més polítiques reals amb perspectiva feminista, perquè aquí l’essencial no és invisible als ulls: cal que entre totes i tots anem fent manada”

També et pot interessar

Comentaris