“Et violen i, a sobre, et sents culpable”

18/04/2022 - 18:56h

Diverses dones penedesenques ens expliquen, en primera persona, les agressions masclistes que han patit

En l’última dècada, les denúncies per agressions sexuals han augmentat a Catalunya. Des del 2006 hi ha hagut més de 2.000 agressions sexuals. Els delictes contra la llibertat sexual van créixer a Catalunya un 43,8% l’any 2021 en comparació amb l’any anterior.

A Catalunya cada dia es denuncien tres violacions, però hi ha una xifra oculta formada per les agressions no denunciades. Moltes d’aquestes agressions passen dins l’àmbit privat i l’entorn proper de la víctima. Segons les Nacions Unides, una de cada deu dones patirà una agressió sexual al llarg de la seva vida.
El 3d8 va parlar fa unes setmanes amb la penedesenca Jèssica Romeu, una jove de 31 anys que va patir una violació el 2014 i que ha decidit explicar-ho per tal de visibilitzar les agressions que, per un motiu o altre, no s’acaben denunciant. “És la meva manera de contribuir i d’ajudar a qui pugui estar passant pel mateix i, en certa manera, és la meva manera de denunciar-ho, perquè en el seu moment no vaig anar a la policia”, apunta.

Agredida al pàrquing de la universitat
La Jèssica el 2014 estudiava i també treballava, i aquell dia va marxar a la feina amb cotxe i no pas en tren perquè feia tard. Cap a les nou del vespre, en plegar, va decidir anar caminant fins al vehicle, que el tenia al mateix campus de la universitat.

Va trucar a la seva mare per dir-li que ja havia acabat i que tornava cap a casa. Just dir això, se li va acabar la bateria del telèfon. En aquell moment dos homes la van començar a increpar i ella va decidir ignorar-los completament: “Estava cansada i no tenia ni ganes de respondre”. Però els homes van continuar i, de fet, van decidir fer un pas més i agafar-la per violar-la allà mateix.

Com és normal, encara ara ho explica paralitzada: “Em vaig quedar en xoc. No vaig sentir ni dolor en aquells moments. Estava com morta, però viva al mateix temps fins que, de cop, vaig parlar amb mi mateixa i vaig dir-me: o fas alguna cosa o et maten. Va ser com una veu interna que em va fer agafar forces, vaig tirar una puntada de peu enrere i vaig enxampar justament al que em tenia agafada, que em va deixar anar en un acte instintiu pel cop que li vaig donar”.
La jove es va posar a córrer sense pensar en res més, va pujar al cotxe i va conduir fins a casa com si portés un pilot automàtic.

“Estava com fora de mi fins que vaig veure el meu pare, que en veure’m amb la roba estripada i plena de sang em va abraçar, i allà vaig sentir com un moment de calma en sentir el seu cor i vaig pensar: ‘tot estarà bé’”, afirma.
Ara recorda que en aquell primer moment només va ser capaç d’explicar que li havien pegat i que no ho va denunciar perquè tenia unes ganes obsessives de dutxar-se diversos cops al dia.

Recorda que en aquell moment, estant a la dutxa, va entrar el seu company d’aleshores (a qui havia trucat la seva germana) i no li va prestar gens d’atenció pel que li havia passat, però a l’hora d’anar a dormir la va obligar a mantenir relacions sexuals, segons li va dir, “per comprovar que el que havia passat no ens afectaria com a parella”. La psicòloga li va dir temps després que això havia estat una violació secundària i la Jèssica encara ara afirma “sentir-se culpable per explicar-ho”.

La seva actitud de l’endemà va ser fer com si no hagués passat res i anar a treballar, però va sentir un bloqueig immediat en passar per la zona on havia patit l’agressió. A més, ella, que és odontòloga, feia pràctiques a la universitat i no podia parar de pensar si algun dels seus pacients era l’agressor.

La Jèssica recorda que el seu pare ho portava molt malament i que va començar a obsessionar-se per trobar als violadors de la seva filla fins que ella el va haver d’aturar perquè “el necessitava al meu costat i no a la presó”. Quan el pare va sentir aquesta frase, va parar. Es va plantejar denunciar mai? La jove ho té clar: “No. Totes sabem com funciona i més sense saber ni qui són. No els vaig poder veure la cara. No sé res d’ells. No em creia capaç de suportar passar per un tercer grau policial. Em sentia malament i estranyament culpable com per haver d’aguantar-ho”.

Vuit anys després la jove encara lamenta ara que la facultat no tingués “gairebé cap empatia” per la situació que va viure. Va demanar un canvi d’horari per no haver d’anar-hi a la nit i se li va concedir, però, tret d’això, no van oferir-li cap ajuda ni cap calendari adaptat a la seva situació psicològica.

“Em van dir que això només ho feien amb els esportistes d’elit i que jo estava demanant ajuda per una cosa que m’havia passat feia un any, com si els efectes d’una violació tinguessin data de caducitat”, apunta. I és que no va ser fins un any després que va poder dir: “M’han violat”.

La Jèssica va estar a punt d’abandonar la carrera per la frustració i incomprensió, “ja que tenia molts atacs d’ansietat per haver de tornar al mateix lloc”, però finalment no ho va fer i, amb molt d’esforç i esperit de superació, va aconseguir llicenciar-se i treballar del que l’apassiona i pel que tant ha lluitat.
Temps després de la violació va arribar un punt d’inflexió: un dia va sentir que no podia aixecar-se de llit. Sentia que tenia una parella que la maltractava psicològicament i que estava en un cercle viciós de vulnerabilitat que no la portava enlloc.
Va demanar la baixa per aturar-se i aprendre a cuidar-se i va trencar amb aquella parella. “Vaig tenir ganes de suïcidar-me cinquanta mil vegades”, afirma. En aquella època tenia ansietat i depressió i es prenia moltes pastilles, cosa que li permetia “anar tirant”.

I com està ara? Afirma que sempre ha arrossegat les seqüeles psicològiques de la violació, com, per exemple no poder dormir sola. Ara, però, torna a tenir des de fa setmanes diferents visions com ara persones penjades a la seva habitació o veu gent sense cara pel carrer.

“Tot plegat és perquè em van estrangular amb el collar que portava i perquè mai els vaig veure la cara”, afirma. Un dels exercicis que repeteix sovint és un que li va recomanar fa molts anys el seu psicòleg: mirar-se al mirall (cosa que no podia fer) i repetir que l’havien violat. “Tot i el drama, va bé per recol·locar-se”, apunta.
Ara la Jèssica és mare de dues nenes de 3 i 1 any, continua anant a teràpia cada setmana i el més important és tirar endavant i cuidar les seves filles que, segons afirma, tot i ser tan petites, s’autodefineixen com: “guapes, llestes i feministes”. Per elles, espera un futur molt millor.

“El que costa més denunciar són les agressions en cercles propers”

La Joana Sadurní i la Clara Sant són dues membres de l’Assemblea Feminista La Ruda de Vilafranca que el que fan és, segons expliquen, “acompanyament i escolta activa de les dones que han patit o estan patint agressions masclistes i no saben on anar”.

Des de La Ruda els posen tots els recursos que tenen a les seves mans perquè consideren que a les administracions els en falten i no es gestionen bé els casos.”Nosaltres aquí no jutgem, sinó que acompanyem i l’espai és no mixt, perquè creiem que un home mai pot saber com se sent una dona en determinats moments”, afirma la Clara.
Expliquen que La Ruda al principi no feia aquesta tasca, però que s’han anat trobant amb la necessitat que tenen moltes dones de tenir algú que les assessori. Les dones contacten amb La Ruda per correu, per xarxes socials o mitjançant alguna persona coneguda. El missatge sempre té el mateix rerefons: la dona ha patit una agressió sexual i no sap què fer. Les consultes que reben són de tota mena: n’hi ha de gent que ha patit assetjament en l’àmbit de l’oci nocturn, però també tenen casos en què els agressors són la parella o amics o que els ha passat mentre caminaven pel carrer.

La Joana i la Clara, membres de la Ruda

Des de La Ruda reconeixen que fan el que poden però que elles no són professionals i el que fan és explicar a totes les dones els recursos públics que hi ha al seu abast i conscienciar -les de la importància de generar un cercle de confiança per empoderar-se. Ara bé, també els detallen la dosi de realitat: “Els recursos públics són limitadíssims i els hem de recomanar un psicòleg privat, perquè el públic tarda a arribar i després són 3 o 4 sessions i ja està, i això és una discriminació per motius econòmics que no ens agrada. A més, a Vilafranca per poder entrar en el cercle d’ajudes sempre necessites una denúncia, cosa que no passa a totes les poblacions”.

En aquest sentit, des de La Ruda recomanen a totes les dones que denunciïn la situació que han patit, però també els expliquen que, tot i que ho facin, sovint, diu la Clara, “no passa absolutament res. O no troben l’agressor o, si saben qui és, a aquest no li passa res, i a més a la dona se la sotmet a un tercer grau i sempre es posa en dubte el que explica”.

Des de La Ruda no creuen en les denúncies falses. “Potser alguna dona ens pot enganyar, però sempre les creiem”, afirma la Joana. El que costa més denunciar són agressions en els cercles propers perquè hi ha “un sentiment de por i de culpabilitat molt gran, sobretot per no arruïnar-li la vida a aquell home, com si ell no els l’hagués arruïnat a elles”. La reacció de les dones que contacten amb La Ruda és precisament aquesta: “Se senten culpables i busquen una mena de justificació i saber per què els ha passat a elles”. L’assemblea feminista exigeix més recursos públics per poder lluitar contra la violència masclista i expliquen que, tot i que des del SIAD de Vilafranca s’està fent molta feina, “falten mans i sobra burocràcia”. La Clara i la Joana tenen clar que des del govern vilafranquí “s’intenten fer coses, però el que fan no és útil perquè estan desconnectats de la realitat i no saben què els passa a les dones al carrer”.

Per la Clara està clar que els punts liles i les marxes exploratòries han funcionat “però perquè és el moviment popular qui ho ha reclamat”, i lamenten sobretot que el govern de Vilafranca posi sempre en dubte tot el que diu La Ruda.
“Saben perfectament que les dades recollides als nostres punts liles són verdaderes però si ho admeten vol dir que han d’acceptar que no fan bé la feina. Sap greu que,en comptes de voler treballar plegats, ens tractin com si fóssim el seu enemic.”

Tant la Clara com la Joana saben que La Ruda “no pot arreglar el món” però almenys vol oferir un espai segur i de confiança a les dones que en algun moment s’hagin sentit maltractades. “Si alguna dona necessita un espai d’escolta activa i no troba suport en l’administració, aquí estem”, clouen.

També et pot interessar

Comentaris