“Soc un vilafranquí internacionalista”

25/03/2022 - 12:00h

Eugeni Brigneti relata les seves vivències personals en el món del voluntariat

“Sóc un vilafranquí internacionalista”, així és com es defineix Eugeni Brigneti, el primer penedesenc del 1988, tal com sempre li recorda la seva mare. Ara, amb 34 anys, ha explicat al 3d8 que ha viscut pràcticament més part de la seva vida adulta a l’estranger que no pas a casa i que això l’ha marcat molt “com a persona tant en l’àmbit personal com professional”. Reconeix que la vessant internacional l’ha ajudat a compensar les mancances o la falta d’interès més acadèmic, que ha tingut la sort de poder contrapesar amb altres metodologies i entorns, sovint internacionals. Brigneti va fer tota la primària a l’Estalella Graells de Vilafranca, i fa un incís per admetre que de petit era molt mogut i bastant “torracollons” per als mestres. La secundària la va fer a l’institut Alt Penedès. Com tants d’altres reconeix que mai se li ha donat bé estudiar, sempre ha sigut millor aprenent (com demostra el seu nivell d’anglès actual) i que els professors sempre li deien que no es trauria ni l’ESO ni el Batxillerat, tot i que ell s’ho va anar traient malgrat les poques ganes d’estudiar. Després del Batxillerat va optar per fer disseny gràfic a l’EMAiD de Vilanova i la Geltrú per acabar fent il·lustració a l’escola Massana de Barcelona, estudis que no va acabar perquè va ser quan va començar la seva aventura internacional. Però com diu ell mateix, “tampoc he treballat mai específicament de dissenyador o il·lustrador”.

Una persona d’esplai

Explica que en la seva joventut va trobar un teixit associatiu a Vilafranca “molt més fort i actiu” que no pas avui dia. “En això la pandèmia i la normativització dels últims anys no han ajudat gens”, diu. Brigneti ha estat sempre una persona d’esplai i s’identifica com algú que s’ha mogut més en l’àmbit de l’educació no formal. Va ser infant i monitor del MIV (Moviment Infantil de Vilafranca) i més tard una persona amb càrrec d’organització sectorial, nacional i internacional. Explica que amb 19 anys era membre de l’EGS (Equip General de Sector) Sector Penedès-Garraf d’Esplac (Federació d’Esplais Catalans) i d’allà va sorgir l’oportunitat de fer projectes internacionals amb la Federació Internacional d’Esplac, IFM-SEI (International Falcon Movement – Socialist Educational International). Va fer el seu segon vol amb destinació a l’Índia sense saber gens d’anglès. “Aquella va ser per mi una experiència molt colpidora, però alhora molt enriquidora”, reconeix. A l’Índia hi va anar a fer un projecte a través d’una subvenció de la Comissió Europea al voltant dels Objectius de Desenvolupament del Mil·leni. “Érem diferents delegacions de joves de molts països del món que buscàvem implementar un projecte, nosaltres a través de l’esplai i de la federació d’entitats juvenils educatives. Allà discutíem i parlàvem amb l’objectiu d’intercanviar idees i conèixer realitats.” D’aquella primera experiència en guarda molt bons records i a banda de l’idioma –sort en va tenir d’un xilè, el Daniel, que li anava traduint tot–, l’altre problema va ser l’alimentació. “Cada dia només menjava arròs ja que tot era (extremament) picant. Va ser molt dur.” Al quart dia ja no podia més i va acabar anant a un McDonalds a menjar-se una hamburguesa pensant que no picava, però també picava. Al final se la va acabar menjant entre llàgrimes. El conjunt de l’experiència va ser colpidor i enriquidor perquè va poder viure una realitat molt diferent de la que estava acostumat: pobresa extrema, estructures socials completament diferents, organització caòtica…

Viatjant per mig món

Aquesta va ser la seva primera experiència internacional en el món associatiu i després li va arribar la possibilitat de participar en un altre projecte subvencionat per la Comissió Europea que actualment es diu Cos Europeu de Solidaritat en què li oferien la possibilitat de viure un any a l’estranger, amb totes les despeses pagades, a canvi d’un voluntariat. Ell va escollir anar a l’oficina de l’IFM-SEI, la Federació Internacional d’Esplac Federació d’Esplais Catalans. “Vaig tenir la gran sort de participar en projectes internacionals a la vegada que estava realitzant el meu propi.” I gràcies a aquest projecte va poder viatjar per mig món: Senegal, Indonèsia, Llatinoamèrica i per tot Europa fent de formador. I quan no era per feina, es comprava un bitllet per anar, per exemple, a Oslo a trobar-se amb els seus amics de Finlàndia i anar a pescar al nord de Noruega. “Vaig viatjar el que no està escrit; el que no sabia és que en una etapa posterior de la meva vida encara viatjaria més.”

Un canvi radical

Després d’aquesta experiència va tornar a Vilafranca i tot li quedava petit. Va fer l’intent de reenganxar-se a tot el que havia deixat fins que va decidir tornar a marxar per fer un voluntariat a Finlàndia (WWOOF). Sis mesos treballant en una granja ecològica. “Encara tinc amics que no s’ho creuen.” La seva feina consistia a tallar la llenya, alimentar les vaques o treure neu. “Em vaig posar com un roure.” A canvi, la família finlandesa l’acollia oferint-li un sostre i alimentació. Va ser als afores d’un poble de 20.000 habitants amb una extensió deu vegades més gran que Vilafranca.

Va continuar participant com a formador en diferents programes de voluntariat per Europa i va fer de professor d’anglès durant un temps, i és que tota aquesta experiència a l’estranger li va servir per passar a dominar l’anglès com qui més: “Quan parlo en anglès la gent no sap d’on soc; en canvi, quan parlo en castellà tothom reconeix d’on soc”, diu. L’anglès, un idioma que reconeix que tenia molt entravessat (mai durant la seva trajectòria acadèmica no va aprovar ni un sol examen d’anglès, fins fa poc, que es va presentar al C1 de l’EOI i se’l va treure amb més d’un 90 sense estudiar), però que li va obrir les portes a treballar fins i tot d’intèrpret o de traductor en una fàbrica de l’Arboç per acabar anant a viure a Àustria per treballar durant dos anys en una entitat de joventuts polítiques de tot el món. “Hi va haver un mes que vaig viatjar a l’Índia, Xile, França, República Txeca, Burkina Faso, per acabar perdent el vol de tornada a Vilafranca per Nadal.” Després va tornar a viure a Brussel·les dos anys més per finalment tornar al Mediterrani. Durant el confinament va estar treballant pel SIAJ com a assessor de moviment internacional i actualment treballa per a una societat internacional de metges per a la qual gestiona una plataforma online d’aprenentatge. “Ho faig des de casa amb horaris flexibles, és una meravella.”

Reconeix que com més grans ens fem més difícil és socialitzar-se i crear nous nuclis d’amistat. “De jove connectes amb tothom i tens molta més energia, s’ha d’aprofitar!”, se sincera. Té molt clar que continuarà voltant i els seus següents destins són Marroc, i a l’estiu, Finlàndia, novament. Això sí, malgrat marxar a l’estranger podrà continuar amb la seva feina actual sempre a distància. I acaba amb una reflexió final que espera que serveixi com a exemple: “No he necessitat cap titulació per arribar on soc tot i que sempre ajuda, sobretot si estudies alguna cosa que t’agradi. Em considero bastant afortunat”.

També et pot interessar

Comentaris