“Quan anava a l’escola, vomitava d’angoixa”

Sílvia Vilà va patir assetjament escolar quan anava a vuitè d’EGB
Judit Benages
14/05/2021 - 08:00h

Parlem amb Silvia Vilà, Eva Besolí i Txus Magallón, tres penedesencs que ens expliquen les històries d’assetjament que van patir quan eren infants

Des de l’any 2013, el 2 de maig és el Dia Internacional Contra l’Assetjament Escolar, declarat per la Unesco amb l’objectiu de conscienciar la població d’un problema que afecta milions d’infants i joves a les escoles arreu del món.

L’assetjament escolar és un tipus de violència entre iguals en què es produeixen agressions intencionals, reiterades en les quals es posa de manifest una situació d’abús de poder. Aquestes agressions poden ser físiques, verbals o d’exclusió social.

Des de fa uns anys, a més, s’afegeix a aquesta problemàtica el ciberassetjament, que correspon a les agressions que es donen de manera reiterada mitjançant suports tecnològics com ara les xarxes socials. Sovint, en aquest cas, les persones que maltracten, a més, són anònimes, la qual cosa facilita una falsa sensació d’impunitat. D’altra banda, els efectes de l’agressió es perllonguen en l’espai i el temps i la víctima hi està sempre exposada.

Sembla que cada cop es parla més de l’assetjament, i això es deu al fet que cada vegada són més les persones afectades que volen explicar el seu cas. Igualment, cada cop és més habitual que les persones que han patit aquest abús no tinguin por de mostrar la seva identitat. Perquè, al cap i a la fi, les víctimes són elles.

Aquesta setmana hem volgut aprofundir sobre aquesta qüestió amb tres penedesencs que ens han explicat la seva història.

“Encara ara no sé per què em van apartar del grup”
Sílvia Vilà Soler té 42 anys, és vilafranquina (tot i que va néixer a Sant Martí Sarroca), té tres fills i treballa com a tècnica sociocultural.

Vilà va patir assetjament escolar quan cursava vuitè d’EGB, i la situació va continuar en el seu primer any d’institut. Explica que tenia un grup d’amigues amb les quals anava des de molt petita, i que “de cop i volta” van deixar de parlar-li. “Encara ara no en sé el motiu, però em van començar a fer el buit de cop”, diu Vilà. Ja no podia seure amb elles al transport públic que les portava a l’escola, ni tampoc jugar-hi al pati. Estava absolutament sola. A més, com que ho feien tot juntes, va deixar d’anar a ballet, a l’esbart dansaire i a jugar a vòlei perquè se sentia discriminada.

Els pares van parlar amb l’escola, però ningú hi va donar importància. La Sílvia va estar durant tot 8è d’EGB patint aquesta solitud. Evidentment, els va preguntar sobre el motiu del seu comportament a les amigues, i una d’elles li va dir que havia insultat la seva germana, cosa que ella va negar. “La cosa va acabar aquí; mai em van donar l’oportunitat de dir res més”, apunta.

L’amistat no es va recuperar i, de fet, va anar a pitjor amb l’entrada de totes a l’institut. Un dia, el grup de noies que li havien fet boicot a 8è, acompanyades per una altra noia que Vilà defineix com “molt forta”, la van tancar dins el lavabo, i no la van deixar sortir. “Jo colpejava la porta, cridava i suplicava, però elles només reien i m’insultaven molt. Vaig passar pànic”, afirma, al mateix temps que explica que des d’aleshores no va voler tornar més al centre escolar.

Sílvia Vilà

Els pares van parlar amb els professors, que la van canviar de classe. A partir d’aquell moment, la situació es va anar calmant, perquè ja no coincidia tant amb elles, però, tot i així, Vilà reconeix que va estar molt de temps amb ansietat: “Cada cop que les veia em saltava el cor per si em volien fer alguna cosa. Portava molt patiment dins meu”.

Ja d’adultes s’ha tornat a trobar alguna de les noies, però mai més han creuat ni una paraula, més enllà d’una salutació ràpida i freda. Encara ara es pregunta què va fer per rebre aquell tracte, tot i que sovint pensa que potser era per enveja, ja que en certa manera ella era “la líder del grup”: “Potser algú a això no li agradava, però en realitat no ho sé”, afirma.

“No sé fins a quin punt són conscients del mal que em van fer, del fet que vaig haver de deixar activitats que m’encantaven i que vaig haver de buscar noves amistats en una edat molt crítica”, diu. A més, es pregunta per què els pares de les noies no van fer-hi res: “Nosaltres érem criatures, d’acord, però… i els pares? Quan els meus van anar a parlar-hi, ¿no van veure que estaven fent patir molt una altra persona? No ho entenc”.
Vilà diu que aleshores mai es donava importància a aquests casos.

La vilafranquina creu que les escoles en general haurien de formar-se més per saber tractar casos d’assetjament i, així, orientar també més els pares, ja siguin de la víctima o dels agressors, per evitar situacions com la seva. “Crec que s’hi troba moltíssima gent. Abans no se’n parlava gens, i crec que ara se’n parla encara poc. Però cal que a les escoles hi hagi eines per saber portar el tema de manera adequada perquè els pares, que són qui han d’educar, callen”, lamenta.

Els comentaris la van portar a patir anorèxia
El cas d’Eva Besolí és diferent, però també demostra el mal que poden fer les paraules. Aquesta veterinària vilafranquina de 47 anys, mare d’una nena de 10, va tenir anorèxia nerviosa per culpa dels comentaris que altres persones li feien per estar grassa.

Explica que ella sempre havia tingut una autoestima molt baixa, que li agradava molt menjar i “sempre havia estat obesa”, cosa que no li importava fins que va complir els 12 o 13 anys. Aleshores, els comentaris i mirades “de menyspreu” de la gent van començar a molestar-la. Els seus pares li deien que havia de controlar el menjar i fer esport, però ella no els feia cas.

El seu assetjament no va ser a l’escola, però sí en cercles propers. Així recorda, per exemple, que un amic del seu germà li va dir un dia “elefant rosa”. I això va ser el detonant que un dia deixés de menjar. No es provocava mai el vòmit; simplement, desgranava el plat de menjar en miques molt petites, les anava repartint per la taula i llençava la resta a la brossa.

Un dia, quan només tenia 14 anys, en una revisió mèdica la metgessa els va dir que l’Eva tenia un problema i que havia d’ingressar a l’Hospital de Sant Pau, on va estar un mes. “La meva medicina no era una altra que menjar”, recorda.

Eva Besolí

Durant les setmanes que va estar ingressada es va adonar que hi havia nens i nenes que tenien problemes molt greus i que estaven molt malalts, i això li va fer veure que havia de menjar per sortir-se’n. Però dels 14 als 17 anys va haver de fer teràpia psiquiàtrica per reforçar l’autoestima.
Amb 14 anys pesava 64 quilos i, un any després, en pesava 38. La primera regla no li va venir fins als 17, i encara ara arrossega seqüeles, com ara anèmies, que li han d’anar controlant.

Besolí confessa que ella sempre havia tingut problemes d’autoestima i es comparava amb la resta de gent perquè, en el fons, volia agradar. Però van ser els comentaris i les mirades les que van fer que deixés de menjar. “La meva obsessió era no menjar, cremar el poc que ingeria i fer exercici”, recorda ara. La seva història finalment va acabar bé, però es posa les mans al cap quan la seva filla, de només deu anys, li pregunta si està grassa.
“Som com som i ningú té dret a dir res de la resta. Una paraula et pot provocar problemes molt seriosos que poden fins i tot acabar amb la mort”, sentencia.

“Cal sensibilitzar el grup”
Txus Magallón té 57 anys. Nascut a Barcelona, fa anys que viu a l’Alt Penedès (d’on prové la seva família), i ara, concretament, resideix a Vilafranca. Format en psicologia i especialista en situacions d’emergència, la vida professional ha portat Magallón a formar part d’un projecte de tolerància i discriminació a les escoles.

Ell, a més, va patir assetjament escolar i, per tant, connecta d’una manera molt especial amb els alumnes que estan vivint aquesta situació en primera persona.

Magallón va ser assetjat quan tenia uns 10 o 12 anys a l’escola on estudiava a Barcelona. “Aleshores no només no es parlava de l’assetjament, sinó que, simplement, no existia”, explica.

Allà hi havia un grup de nois que, a causa de la seva dislèxia, l’insultaven, es reien d’ell i fins i tot el pegaven. El pegaven molt. Dos d’ells eren fills d’una professora i, per tant, mai ningú els va cridar l’atenció.
Malgrat tot, un dia el seu pare, a qui li agraeix tot el suport que li va oferir, li va dir que no volia que el peguessin mai més, i que havia de lluitar pel que no era just. I així ho va fer.

L’endemà es va dirigir als nois i els va plantar cara. “Els vaig dir que els tenia molta por, però que tenia més por al meu pare, i que ell m’havia dit que em plantés”, diu, somrient. Els nois devien veure que anava de debò perquè, després de molt de temps d’assetjament, van parar. No el van tornar a tocar mai més.

“Suposo que no s’ho esperaven. Van veure que estava disposat a lluitar per la meva dignitat i que ja m’havia cansat de la situació”, diu Magallón, al mateix temps que comenta que l’educació, en aquells anys, era molt dura: hi havia un professor de llengua castellana, per exemple, que el colpejava amb l’anell al cap cada vegada que feia una falta d’ortografia, cosa que, sent dislèxic, passava molt sovint.

Txús Magallón

Magallón recorda encara ara tant el nom com la cara del nen que el pegava, i també recorda l’angoixa i l’ansietat que li provocava anar a l’escola: “Hi havia molts dies que no hi anava i, els que hi havia d’anar, vomitava a l’ascensor de l’estrès”.

Ara, ja com a professional del tema, Magallón explica que el treball amb el grup és molt important, perquè “l’assetjador és així perquè els membres del seu grup li donen poder i no el paren”. Per Magallón, doncs, a banda de protegir la víctima “el que cal és fer veure al grup que permetre l’agressió des de la falta d’acció és posar-se al costat de l’agressor”. “Quan el grup ho entén i no li donen tant de poder, l’agressor para”, afirma convençut.

Pel que fa a l’ajuda a les víctimes, Magallón diu que pateixen angoixa i, a més, la contradicció que els altres els ofereixen: “No els podem dir que s’hi tornin, però tampoc és bo quedar-se passiu”. Així, Magallón diu que s’ha de valorar cas per cas. “Depèn molt del perfil d’assetjat, ja que hi ha gent que necessita que li diguis que s’empoderi i d’altres no”, apunta.

Pel que fa al paper de l’escola, Magallón té clar que ni els centres ni els professionals “tenen eines per lluitar contra l’assetjament”. Lamenta que les escoles s’hagin convertit “en una mena de fàbriques on l’important és el resultat” i entén que els professionals van saturats i sobrepassats de feina, cosa que sovint fa que “només vagin a complir la jornada laboral, sense entrar més en els problemes de cada aula”.

“Cal més formació del professorat perquè no només es fixin en les notes, ja que, a vegades, el que passa és que els assetjadors ho fan de tal manera que sembla que sigui la víctima qui assetja. I s’han de tenir quatre ulls per veure què està passant”.

PUBLICITAT

“Hi ha una cosa que no et puc perdonar”

La Sofia es va mirar la seva mare molt seriosa i, finalment, va ser capaç d’explicar-li per què havia estat tan malament els últims anys, perquè s’havia convertit en una noia mal educada, gens estudiosa i amb greus problemes de conducta.

“Saps, mare, hi ha una cosa que no et puc perdonar, per molt que ho intenti: quan anava a 5è et vaig dir que hi havia unes nenes a la classe que em feien la vida impossible. Te’n recordes? Tu no em vas creure, em vas culpar a mi perquè penses que tinc mal caràcter, i això no t’ho perdono. Des d’aleshores vaig decidir que no podia confiar en tu ni en ningú i que no deixaria que ningú mai més em fes plorar.” Així va ser com la Sofia va passar de ser assetjada a ser una futura assetjadora, una noia amb greus problemes d’addiccions i de conducta.

Malauradament, aquesta història no és tan atípica com sembla: quan un infant és assetjat a l’escola, quan els seus amics es tornen els seus pitjors enemics, aquests fets poden tenir greus conseqüències en el creixement emocional d’aquella persona.

Alguns infants es tanquen en si mateixos, d’altres aguanten insults, bromes pesades o exclusió social esperant en secret que el seu malson acabi i, quan això no passa, moltes vegades acaben tornant-s’hi o unint-se al grup menys desitjable i esdevenint assetjadors. I, finalment, n’hi ha que són capaços de reunir les forces necessàries per parlar amb algú de confiança que els pot ajudar a sortir de la situació. Aquests poden tornar a començar, moltes vegades en un nou entorn. Perquè sobre la perversió del fet que sigui la víctima la que hagi de canviar d’escola o d’activitat quan són els companys els que estan cometent el greuge, també hi hauríem de pensar amb profunditat.

S’ha parlat molt sobre què és el bullying i en quines formes el podem observar entre els nens i nenes: sumant-hi les formes clàssiques d’assetjar algú, com ara la intimidació, la mofa constant, l’exclusió social, l’insult o fins i tot l’agressió física, ara també s’hi ha afegit el cyberbullying, l’assetjament a través de les xarxes socials.

Aquesta nova forma de fer la vida impossible als nens o nenes que el pateixen consisteix a amplificar el que ja està passant a l’aula o a l’entorn a través de les xarxes socials, que engloba un nombre iŀlimitat de testimonis d’aquests actes de ridiculització. És realment difícil aturar l’exhibició pública dels actes dels assetjadors, que moltes vegades són animats a seguir amb les seves accions a través de l’anonimat de les xarxes. Certament, està esdevenint una plaga social.

Però què podem fer els adults per evitar situacions de bullying o, com a mínim, aturar-les? És molt important no deixar sols els joves que estan patint assetjament, ja que les conseqüències de l’aïllament poden ser molt desgraciades.

Per això, el més important és la prevenció (educació a través de les escoles i instituts, però també confiança i diàleg a les famílies) i la detecció primerenca. Però què ens pot ajudar a fer aquesta tasca? Aquestes són algunes claus:

  • Observar la conducta dels joves: ser conscients, conèixer les persones que tenim a prop i adonar-nos de qualsevol canvi que ens cridi l’atenció.
  • Parlar amb els joves: no podem esperar que un jove expliqui el seu problema a algú a qui no té confiança. Per tant, és important cultivar-la.
  • Prendre’ns les seves afirmacions seriosament: és fàcil, des del punt de vista de l’adult, minimitzar les situacions que passen entre els joves i creure que no tenen importància. Però no acostuma a ser així, i de vegades les conseqüències de bromes aparentment lleugeres arriben a ser el turment de molts joves i adolescents.
  • Actuar ràpidament: quan es detecta que a l’aula o entre un grup d’amics (o des de casa mateix) s’estan produint actuacions que puguin semblar d’assetjament, és molt important corregir, educar o pal·liar aquella conducta de manera immediata.

Anna Romeu, psicòloga

També et pot interessar

Comentaris