“A la Xampanya tenen un objectiu comú, un esperit de gremi”

Santi Borrell
10/01/2021 - 12:00h

Entrevista a Jordi Melendo, ambaixador del xampany a l’Estat espanyol

Jordi Melendo és un dels grans referents del periodisme vinícola i un dels grans especialistes del xampany. Va publicar ‘Els nostres caves’ (1986) amb divuit anys. Va publicar dos llibres amb Ramon Balada: ‘El llibre del vi català’ (1988) i ‘El Penedès. Els cellers, les caves i la bona taula’ (1990). Va impulsar l’associació Joves Amics del Vi, amb seu a París i reconeguda per l’OIV. Va tenir l’oportunitat de relacionar-se amb el xampany i el 2011 va ser anomenat ambaixador del xampany a l’Estat espanyol. El 2010 va publicar ‘Un sueño en la Champagne’, tota una aventura personal. Aquest novembre ha publicat la seva quarta guia: “Guía Melendo del Champagne” (Andana, 2020).

Vas visitar les caves Codorníu d’adolescent i vas quedar totalment impregnat pel vi. Com vas viure tot aquell procés?
Va ser realment un dels moments més màgics de la meva vida. Aquelles ampolles plenes de vi, que és un producte que neix a la natura de la vinya, reposant en l’obscuritat de les caves, aquella olor tan especial que desprèn la humitat, i un dia el traiem, el posem a taula… i sempre és motiu de felicitat, de compartir els bons moments de la vida.

Tot escriptor de vi no deixa de ser una persona que analitza la situació, aportant indicacions. Els cellers o les institucions us escolten i prenen nota de les vostres valoracions.
Els cellers, els bons viticultors o empresaris que s’estimen de debò un vi, sí. Els mercaders que només pensen en el negoci, no tant. I les institucions pràcticament gens. En molts casos són funcionaris sense coneixements que et tracten com un pidolaire i no aprecien que els estàs fent la seva feina.

Vas col·laborar en diversos mitjans de comunicació (‘La Semana Vitivinícola’, ‘Verema’ o ‘El Mundo Vino’). La situació del periodisme vinícola està agonitzant. El sector no hi ajuda gaire.
Hi ha empreses que sí i d’altres que no, però se’ls ha de comprendre. En els darrers 25 anys els mitjans han proliferat d’una manera bàrbara. Hi ha mitjans que han fet i fan bona feina, però d’altres que han pujat al carro. Està molt bé això que visitis un celler, tastis els seus vins, et convidin a dinar i et regalin unes ampolles. Després fas un article copiant i enganxant d’altres recerques, i finalment demanes que et paguin un anunci. Un exemple d’això són els blogs. Al principi n’hi havia pocs i bons, però van començar a proliferar, i avui dia qualsevol pot tenir un blog amb poc coneixements del tema i escassa experiència. Després van sorgir els wine influencers, amb comentaris i recomanacions a través de xarxes socials, principalment a Instagram, i ara n’hi ha tants i amb fotografies i comentaris tan vulgars, que fan perdre els vertaders valors del vi. Només els mou la imatge, allò que en diuen el postureig, i han acabat en mans de grans empreses que han apreciat que aquestes xarxes arriben a la gent, però han caigut en mans del caramel de rebre “favors” d’alguns cellers a canvi de publicar els seus productes. Tinc un col·lega que diu que la majoria de wine influencers s’han convertit en wine influenced.

PUBLICITAT

Al 1992 vas visitar la Xampanya i et va impressionar. Què vas veure allà que no havies vist aquí?
Vaig descobrir que allò era un altre món. Un terrer que neix fa uns 40 milions d’anys, una història de penúries amb malalties, revolucions, guerres (dues de mundials que van la van deixar molt tocada), clima extrem, collites irregulars degudes a un clima difícil… I, amb tot, aconsegueixen arribar a organitzar-se i assolir ser la regió vitivinícola més admirada del món, un model en tots els sentits. I un fet molt significatiu: l’any 1911 els viticultors van fer una revolució històrica. Les grans cases els pagaven una misèria. Portaven vi, fins i tot, d’Algèria per fer xampany. Fins que els pagesos, allà anomenats vignerons, van dir prou. I aquí va començar un procés que va culminar el 1941 amb la creació del Comitè Interprofessional dels Vins de la Xampanya, l’única del món que no té solament un president, sinó que en té dos: un que representa les grans maisons i l’altre els vignerons. I cada any pacten el preu del raïm, avui dia de més de 6 euros/kg. La paritat és absoluta entre productor de raïm i comprador d’aquest vi. Un dia un gran amic productor de cava em va preguntar: “I si no hi ha acord, qui decideix?”. Sempre hi ha acord!

Què va significar, personalment, el teu llibre ‘Un sueño en la Champagne’ (2010), amb la creació del teu “Philippe Gonet Cuvée Jordi Melendo”.
Va suposar explicar la fantàstica experiència d’anar durant uns anys a fer la verema a una casa de la Xampanya que em va permetre descobrir que allò era un món. Trepitjar la terra, respirar-la, i que cada dia un productor et portava a casa d’un altre perquè el coneguessis i poguessis conèixer la persona, la seva vinya i els seus vins. A més, de la mà de la família Gonet vaig poder aprendre molts coses quant a la vinya i l’elaboració dels vins de la regió. Tenen plantejaments molt significatius. Si un any el Comité Champagne decideix un rendiment amb el raïm que els sobra, per bo que sigui, no s’hi pot fer res, ni vi tranquil, ni vinagre… res! S’ha de llençar a terra. Recordo una verema en què després de visitar una incipient nova vigneronne la vaig trobar amb el seu marit en un centre comercial i anaven carregats d’envasos de vidre. Li vaig preguntar si eren per fer melmelada i em van dir que sí, de chardonnay i de pinot noir. Vaig dir-los: “Perfecte. Us en puc comprar una mica?”. Em van dir que no, perquè el que feien era il·legal i per a consum particular, ho tenen prohibit.

Vas guanyar el concurs d’ambaixador organitzat pel CIVC (Comité Interprofessional del Vi de Champagne). En què va consistir la prova? Quina és la teva tasca concreta?
La primera fase és que per ser candidat has de presentar una tesi sobre el tema de l’any. El meu any va tocar la tècnica de l’assemblatge, és a dir, la barreja de vins de diferents collites per obtenir un vi superior. Després un jurat decideix quina és la millor exposició i nomena tres finalistes, que presencialment davant del jurat han d’explicar com són tres xampanys diferents sense conèixer quins són fins que entres a la sala per fer l’exposició.

Al 2014 vas publicar la teva primera guia dedicada al xampany, de manera bianual. La revolució dels petits ‘vignerons’ ja era un fet, així com la consolidació de la biodinàmica?
Els vignerons van quedar arruïnats després de la Segona Guerra Mundial i van vendre els drets de les seves vinyes a les grans cases. Passats aquests 40-50 anys, els nets han estudiat enologia i han adquirit el saber dels seus avis, dels seus pares. I ara li diuen a la gran casa: et continuo venent raïm però me’n quedo una mica per a mi per a fer el meu xampany. El 90% de la vinya és propietat del viticultor i el 85% de la producció la fan les grans cases. L’equilibri de forces i la necessitat d’entesa és impressionant. Un, sens l’altre, no és ningú. Junts són més forts.

Parlar de xampany és parlar de prestigi.
És evident en tots els sentits. És el vi més universal, reconegut i valorat a tot el món. Però li dic una cosa: fins fa poc, en què hi ha hagut una davallada per un tema comercial relacionat amb les grans superfícies, el principal consumidor de xampany era França. La resta era exportació en països consumidors de sempre, com el Regne Unit, Estats Units, Alemanya i el Japó, on cada vegada creix més i més.

PUBLICITAT

El vi és una unió entre la terra i l’home. A la Xampanya ho han sabut fer molt bé? Quines són les claus per entendre aquest èxit?
La Xampanya és una regió on s’ha fet vi des de fa segles, i han sabut respectar la tradició. A través de les generacions han acumulat molts coneixements. Hi ha parcel·les en què hi ha plantat el mateix raïm des de fa 200 anys, i no li han canviat el nom. I ara que hi ha tècniques que permeten científicament constatar que aquell terrer té unes característiques especials per a aquell raïm, ens podem preguntar com ho sabien fa 200 anys.

De la nova guia 2020-2021, amb 600 referències, què ens pot explicar? Jacques Selosse, d’Avize, es confirma com la gran referència, amb Lieux-Dits (390 euros) o Substance (460 euros). Cultiven únicament 8 hectàrees i elaboren 60.000 ampolles.
L’Anselme Selosse és un cas molt particular. No és el mateix en tots els casos, però treballa molt bé i els seus vins són especials i diferents. Ha sabut impregnar-los amb la seva personalitat. Per a mi és un geni. Tot i això, a la guia tasta a cegues, valora i puntua per consens un comitè de tast format per reconeguts professionals i ens portem moltes sorpreses com xampanys que amb un preu de 20 euros treuen la mateixa puntuació que un Selosse o d’altres top de grans cases amb un preu superior als 300 euros que no surten ben afavorits. Però després de diverses edicions tots continuen enviant mostres. No els importa massa la puntuació. El que els interessa és que es parli del xampany. Insisteixo en la força que els dona aquest sentit d’objectiu comú, esperit de gremi.

Als anys 1980 i 1990 era molt típic el reportatge comparatiu entre el cava i el xampany. Com veus la crisi actual del cava? Fins on arribarà?
Fa temps que vaig dir que el cava s’havia de reinventar. No parlava del producte en si. Hi ha exceŀlents exemples de molt alta qualitat, en alguns casos superior a molts xampanys, però ha faltat sentit de gremi, d’anar tots a una. Aquí cada un va a la seva, i és una llàstima perquè vaig viure els inicis del boom del cava a primers dels vuitanta i el projecte era molt, molt engrescador.

Pagant el raïm a 30 cèntims/kg al viticultor o venent ampolles a 1,25 euros com es pot guanyar el prestigi d’una DO?
De cap manera. Ha estat un dels grans errors propiciats principalment per les grans marques que, per cert, ara el seu capital està en mans d’estrangers. I han arribat inversos d’arreu de l’Estat que tampoc han fet un favor al cava, com tampoc ho han fet a regions com la Rioja. La seva política és rebentar preus. Són empresaris que només miren els resultats de beneficis i no han trepitjat mai una vinya.

La qualitat dels vins escumosos del Penedès és inqüestionable. Hi ha sinergies per crear una nova DO de vins escumosos? Seria una alternativa a la DO Cava?
No ho sé ben bé. Fa temps que haurien hagut de parlar tots plegats. Hi ha el problema afegit que el cava depèn del Ministeri d’Agricultura. Les institucions oficials tampoc han estat a l’alçada. No pot portar la mateixa denominació un vi fet a Catalunya que un de fet a Extremadura, per exemple. El cava no hauria hagut de deixat de ser el reflex clar d’un origen. El consumidor reclama un origen i el cava el va perdre per l’ambició econòmica d’uns quants en detriment de la bona feina de molts. No hi ha hagut mai entesa ni diàleg i és una llàstima, perquè després del xampany el cava hauria pogut ser el millor escumós del món darrere el de la Xampanya. I sense fer massa soroll, el Prosseco italià, que en vendes a escala mundial ens ha superat a tots dos amb un mètode d’elaboració més senzill i econòmic.

Com a escriptor i periodista, t’has sentit com un intrús al Penedès, on hi ha un sector vitivinícola molt reticent a l’obertura comunicativa?
Hi ha hagut èpoques de tot. Així és la vida en tot. Al Penedès he tingut i tinc molts amics, hi visc i gaudeixo d’aquesta meravellosa terra i dels seus vins. Sempre m’he sentit molt estimat. Diuen que soc el gran ambaixador del xampany a Espanya, però a França i al món sempre he estat un gran defensor del cava, el vi que em va ensenyar de molt jove a tenir perspectiva que cap vi d’enlloc és millor que un altre. Són simplement diferents.

Com veus el futur vitivinícola del Penedès, amb tants conflictes històrics que s’acumulen?
Fa quasi 30 anys que vaig descobrir el Penedès i em van enamorar aquesta terra i els seus vins. Des d’aleshores no només vaig perdre el contacte, sinó que es va anar creixent molt. Recordo els primers sopars als quals assistia de l’Acadèmia Tastavins de Sant Humbert, les entrevistes que feia pel 3d8 als presidents de la DO Penedès i del Consell del Cava… I durant tants anys continuo sentint el mateix: Hem d’anar units. I tot i que han tingut molt de temps, no ho han fet.

[Santi Borrell és poeta i autor del llibre ‘La vinya i el vi del Penedès’]

També et pot interessar

Comentaris