“Per gaudir amb el vi no cal entendre-hi”

Santi Borrell
11/12/2020 - 16:08h

José Peñín s’ha convertit en un notari de la història del vi i de la qualitat de el vi català i espanyol durant aquest últim mig segle

Ha publicat més de trenta llibres i milers d’articles. El seu nom, convertit en una marca a l’entorn del vi, dona títol a una guia espanyola de vins. Parlar d’ell és parlar d’una enciclopèdia, d’un arxiu viu, humà, de la memòria del vi.

Ara està escrivint les seves memòries. Com les resumiria, abans que les puguem llegir?
El vi m’ho ha donat tot durant 45 anys. És hora que jo torni aquest favor explicant el que m’ha passat durant aquests anys. Però a més, la casualitat ha fet que aquest període hagi estat el més transcendental en la història del vi mundial. Ha deixat de ser un producte alimentari de primera necessitat per convertir-se en un producte hedonista. Explicaré anècdotes dels meus múltiples viatges, sorpreses i desencants. Personatges que van influir en la meva vida i llibres que em van instruir, o cellers que ja no estan amb nosaltres. Els primers canvis del vi rural al vi planetari.

Va començar en el món del vi impulsant un club de vins des del 1975 fins al 1983, a través de subscriptors per correspondència. Quins records té de tots aquells primers anys i els primers vins que va seleccionar?
En aquells anys el panorama vinícola era depriment. D’una banda, les grans marques, Rioja i Jerez, que embotellaven, suposaven un cost més elevat per als consumidors, i per tant es consumien en restaurants de cert nivell. El vi a doll campava per tots els mercats, i fins i tot el vi de Rioja es venia més a doll que embotellat. Em vaig proposar buscar vins inèdits, només coneguts a les seves localitats d’origen i, en alguns casos, els vam haver d’embotellar nosaltres perquè alguns cellers no tenien planta d’embotellament.

Va dirigir les revistes ‘Bouquet’ i ‘Sibarites’ els anys 1980, abans d’impulsar el seu gran projecte de la guia. Va ser realment una transició personal.
La veritable transició va ser entre aquestes dues publicacions. La primera, Bouquet, la vaig fundar el 1980 a Barcelona. Va ser la primera revista de vins exclusivament que es venia als quioscs. Així mateix, vaig formar part de l’equip fundador de la revista Sobretaula i el 1992 vaig voler crear la millor revista de vins amb Sibaritas. Entre aquestes dues dates vaig coŀlaborar amb una infinitat de diaris i revistes.

El 1990 es va publicar la primera Guia Peñín. Com va viure tota aquella època, viatjant amb el seu cotxe per totes les regions vinícoles d’Espanya?
La Guia Peñín va ser el resultat de recollir i valorar totes les marques espanyoles com un vademècum de consulta, i no pas com una ostentació personal de seleccionar el millor. Recordo que quan anava a tastar als consells reguladors, alguns estaven instaŀlats en pisos depriments sense copes, i amb llum somorta. Portava una pantalla lluminosa o una bombeta especial per poder fer el tast visual, copes adequades de tast i fins i tot un tirabuixó. Tinc un munt d’anècdotes.

PUBLICITAT

Totes les guies de vins generen suspicàcies sobre la manera de puntuar uns vins millor que altres, a través d’amistats o formes de publicitat.
L’èxit de la Guia Peñín en els seus inicis va ser evitar la intromissió dels cellers en l’edició. Per això evitàvem ressenyar publicitat dels cellers, cosa que ens donava una gran independència. Per compensar aquesta falta d’ingressos se’ns va acudir cobrar la ressenya de les etiquetes dels vins com passava en aquells anys amb la guia de Telefónica que, encara que la ressenya era gratis, al ressaltar la informació es cobrava una petita quantitat. Això permetia minimitzar el risc que algun celler no content amb la puntuació retirés la ressenya. Si s’enfada i no ens enviava la mostra sempre que el vi fos notori, compràvem l’ampolla en el mercat. Vaig considerar la Guia com un servei públic.

Quines experiències ha viscut en aquest sentit, d’influències o pressions per puntuar millor els seus vins?
A la Guia no vam tenir cap pressió més enllà del descrit en l’anterior pregunta. És més, en les diferents forquilles de les puntuacions, n’hi havia una, la més baixa de 50-59 punts en què deia: “Vins no recomanables” En les primeres edicions de la Guia apareixien bastants marques en aquest rang. Cap d’elles ens va demandar.

Recordo que quan anava a tastar als consells reguladors, alguns estaven instal·lats en pisos depriments, sense copes i amb llum somorta”

José Peñín, editor de la Guia Peñín

Va ser definit com el ‘buscavinos’ per Xavier Domingo. En referència al Penedès, va descobrir alguns vins, com Alemany i Corrio, amb altes puntuacions.
L’any 1975 vaig descobrir un vi desconegut en aquells temps que es deia Muga 1970 i un any més tard vaig descobrir Marqués de Càceres 1970. Això sí que eren descobriments. Llavors no existia el culte a les novetats com avui. Simplement els vaig tastar i em van agradar. El temps va fer tota la resta. Però puc explicar més novetats que sortiran en el meu llibre de Memòries del vi.

El xareŀlo del Penedès s’ha convertit en una identitat de la regió. Com veu el seu èxit?
Sens dubte aquesta vinífera s’ha convertit en la bandera de la DO. Una identificació una mica tardana, ja que durant bastants dècades la zona va ser enfosquida per la influència del cava entre la major part dels viticultors proveïdors dels cavistes. El més rendible era vendre raïm o vi per al cava. El poc vi blanc tranquil que es produïa fins fa 30 anys era l’excedent del vi pel cava. Un blanc molt lleuger i molt àcid, mentre els negres els acaparaven els grans cellers sense cap relació amb l’esperit de la DO. Sens dubte, el xareŀlo va ser redescobert als anys 1990 com a vi blanc tranquil pel seu caràcter, estructura i bon entendre amb el terrer. Amb aquest cep, el Penedès ja existeix com a denominació.

PUBLICITAT

La DO Cava està patint una crisi d’identitat molt profunda sense disposar d’una regió pròpia i unes limitacions productives, amb marques de prestigi que han acabat abandonant el cava. S’està plantejant una nova DO de vins escumosos del Penedès, amb cultiu ecològic, varietats autòctones i vinificació pròpia. Seria el renaixement dels vins escumosos del Penedès?
Excepte que aquesta nova denominació no tingui un geoclima que transmeti algunes particularitats, sóc de l’opinió que hauria d’estar adscrites a les DO de vins actuals. Des de fa 40 anys porto insistint que el terme “cava” s’hauria d’haver aplicat com un sistema d’elaboració que substituís la frase “mètode champenoise”, que ens va prohibir utilitzar els francesos, però que no es convertís com a denominació específica desmembrada per tota la geografia d’Espanya. El cava català històricament ha suposat el 90% de la producció, ja que el més lògic hagués estat que “Cava de Catalunya” fos un segell d’experiència i prestigi. Dins d’aquesta borsa es constituirien les noves i diferents denominacions d’origen territorials dins de la comunitat autònoma o bé com un altre tipus de vi adscrites a les DO existents de vins tranquils de Catalunya, com he dit al principi.

Des de la seva experiència, com ha canviat el vi català en aquests últims cinquanta anys?
El vi català ha format part d’una societat. Encara que consideri que els vins d’Espanya no es venen bé, què està fallant? El nostre individualisme ha estat el principal fre, però és veritat que el nostre vi de qualitat ha arrossegat la reputació històrica de proveïdor de vi a doll. Això ha creat l’exigència per part dels exportadors estrangers que els nostres vins, fins i tot els de gran qualitat, s’han de comprar pel seu preu més que per qualitat quan en realitat els costos de producció són tan elevats com els vins francesos, alemanys o italians, deixant poc marge de benefici als nostres cellerers. A un celler espanyol o català que compti amb un vi de 93 punts li costa més treball vendre’l que a un altre dels països citats amb la mateixa valoració. Som un dels tres països que més exportem del món, però som en el lloc vuitè en prestigi.

Per activar el consum del vi, especialment entre els joves, considera que s’han de promocionar els vins “bons, bonics i barats”?.
Aquests tres termes són essencials. Un dels puntals més importants per a la promoció entre els joves és la implicació dels influencers, bloguers i gent jove que transmetin desimboltura sense tecnicisme als consumidors de la seva mateixa edat. Cal intentar erradicar el vi com a exclusiu per al menjar i utilitzar-lo com una eina social de compartir. Vins fàcils, frescos, suaus, fruiters.. Crear la moda dels vins varietals, sense missatges de terrer, bota o un altre element tècnic que dificulti el seu ús. Cal evitar aquesta frase tan gastada de “Jo no hi entenc, de vins”. No cal entendre-hi, per gaudir del vi.

Santi Borrell. Autor del llibre
‘La vinya i el vi de al Penedès. 1850-2018’

També et pot interessar

Comentaris