“El lloc on visc, on he passat la major part de la meva vida, m’ha configurat com a persona, i el seu paisatge m’ha marcat com a pintora”

Fotos: Pitu Rovirosa
Xavi Gonzàlez
11/10/2020 - 16:13h

Entrevistem la pintora llorencenca, Maria Teresa Baltasar, que acaba de publicar el llibre “Entre Vinyes”, una joia de l’art pictòric

Maria Teresa Baltasar acaba de publicar, de la mà de l’editorial Edicions i Propostes Culturals Andana, el llibre ‘Entre vinyes’, en què mostra l’obra que ha realitzat entre els anys 2010 i 2020. El disseny del llibre ha anat a càrrec d’Alba Vicente, totes les fotografies són de Pitu Rovirosa i els textos (que acompanyen les obres) de Nati Soler i Montse Juvé. El 3d8 l’ha entrevistat arran de la publicació del seu llibre. Baltasar va néixer el 1954 a Llorenç del Penedès, on resideix actualment.


Per què decideix fer aquest llibre?
Després de més de 40 anys pintant em feia molta iŀlusió poder fer un llibre. Com a pintora tinc la necessitat d’ensenyar els quadres de vinyes que he pintat durant aquesta darrera dècada de la meva vida i, com a persona, sento el deure de mostrar els paisatges, la terra, la llum, els cels, els colors i, en conjunt, les vinyes del Penedès. També tenia clar que si feia un llibre havia de ser amb el Ramon Nadal, a qui conec fa molts anys i, a més a més, és una persona que es mou dins del món de l’art.

Pintar el paisatge penedesenc i les seves vinyes és una de les seves passions?
Ara, en aquest moment és el que a mi més m’agrada pintar. Les vinyes mai són iguals, sempre varia fins i tot d’un dia per l’altre si ha fet vent o si hi ha un dia de boira, o un cop n’han collit el raïm. Potser a l’estiu és quan menys m’atreu, perquè és tot molt verd i molt igual i costa trobar els contrastos, però un cop ja s’ha fet la verema, jo, que cada dia surto a caminar, gaudeixo amb els contrastos. M’interessa moltíssim el paisatge que aporten les vinyes.

Com a pintora tinc la necessitat d’ensenyar els quadres de vinyes que he pintat la darrera dècada de la meva vida i, com a persona, sento el deure de mostrar els paisatges, la terra, la llum, els cels, els colors i, en conjunt, les vinyes del Penedès

Maria Teresa Baltasar

Al llibre diu que li faria falta més d’una vida per descobrir tots els seus racons, els colors i els detalls. Tanta riquesa té el Penedès?
Molta [s’emociona]. Em sap greu que la gent no ho vegi. Estic segura que hi ha gent d’aquí que van a treballar i passen per entre vinyes i no s’adonen de la bellesa que tenim al Penedès. La vinya a cada època canvia, però cada època dona moltíssim. No necessitaria una vida, sinó tres o quatre.

Qui ha estat el seu mestre?
D’entrada, li haig de dir que de ben petita jo dibuixava sempre, abans que agafar un llibre per estudiar. Vaig iniciar els estudis a Sant Elies, a Vilafranca, amb les monges, on vaig fer el batxiller. Allà hi havia la germana Dolors, que ensenyava dibuix, i com que jo estava interna, les hores de pati les passava amb ella pintant. Per mi això ja era més que no pas anar a estudiar, i a partir de llavors la germana ja va recomanar als meus pares que m’introduïssin a belles arts. A casa hi va haver una mica de sotrac i vaig haver de posar-me a treballar en lloc d’estudiar. I el meu treballar ja era amb un pinzell a les mans. Decorava porcellana. Era diferent al que finalment acabaria fent, però ja tenia un pinzell a les mans. A casa érem molt amics del Josep Lluís Casañé Puig, una persona molt oberta i encantadora, de Cal Garcia, i com que ja era pintor de sempre vam fer un grup de gent a Llorenç que anàvem a pintar amb ell. Ell va ser el meu mestre. Més tard em vaig llicenciar en Arts Plàsiques a l’escola Llotja.

PUBLICITAT

La pintura ho és tot, a la seva vida?
Ho ha sigut i ho és. Ara, amb el confinament, ho he tingut fàcil perquè tinc el taller al costat mateix de casa. Encara que no vingui a pintar, el sol fet d’estar amb els quadres que he anat fent, els colors, ja em donen molta vida. Ho necessito. Necessito estar en contacte constantment amb els pinzells, la pintura, el color, etc. Pensar què faré, què estic fent, etc. per a mi és vital. El lloc on visc, on he passat la major part de la meva vida, m’ha configurat com a persona, i el seu paisatge m’ha marcat com a pintora.

Va pintar molt durant el confinament?
Home, Déu n’hi do! A banda que tenia un encàrrec important, però sí. És que jo, si no pinto m’entristeixo, i espero pintar durant molts i molts anys encara.

Necessito estar en contacte constantment amb els pinzells, la pintura i el color. Pensar què faré, què estic fent, per a mi és vital

Maria Teresa Baltasar

És correcte dir que poques llars de Llorenç no tenen un quadre seu a la paret de casa?
Podria ser. Petit o gran, sigui de la mida que sigui, o fins i tot un punt de llibre, segurament que sí. I ara potser encara més, perquè a la Cumprativa vaig fer-los un quadre pel centenari i a tots els socis se’ls va regalar una litografia meva. També vaig fer un quadre pel centenari de la Cooperativa Agrícola de Llorenç i també el tindran tots els socis amb una litografia. Crec que sí, i això em fa sentir molt afalagada i a la vegada estimada.

L’art ja no es ven tant com abans. També ha entrat en crisi?
Sí, però no ara amb la pandèmia, sinó que ja fa temps que l’art ha anat a la baixa. A Barcelona, per exemple, han tancat moltes galeries. El que passa és que jo penso que els galeristes, com tot, s’han hagut d’adaptar i han tirat de gent benestant que poden comprar, però que compren amb seguretat firmes de pintors sobre els quals abans ja s’han assessorat, i van sobre segur.

Ha comptat mai els quadres que ha arribat a pintar?
No els he comptat, però sí que li puc dir que han estat milers. Quan veig els meus quadres en una exposició o a casa sempre penso en el munt de pinzellades que he arribat a donar.

Recorda el seu primer quadre? I l’últim que ha fet?
Sí. El primer va ser amb la germana Dolors, a Sant Elies. Eren uns lilàs que teníem a l’escola que, per cert, ara ja no el tinc perquè l’hi vaig regalar. El vaig fer a dalt el laboratori, on ella m’ensenyava a barrejar els colors. Tenia dotze anys i és el primer que vaig fer. L’últim quadre que he fet ha estat el del Sindicat.

PUBLICITAT

Quin és l’estil que segueix?
El podríem definir com a impressionista. Anys enrere potser encara ho era més, d’impressionista i expressionista, però ara, al dedicar-me més a les vinyes i fer-ho més en detall, tira més cap al realisme, sense deixar de veure-hi les meves pinzellades. De fet, la gràcia d’una pintura és que de lluny pots veure un quadre real, i quan t’hi acostes veus les seves pinzellades.

De les quatre estacions de l’any, quina és la que prefereix el seu pinzell?
Entre la tardor i l’hivern, pels colors que donen. Una vinya t’ofereix una calidesa i una quantitat de colors que mai els podré pintar tots. I també la llum de la tardor, no és la mateixa que a l’estiu. Els colors dels pàmpols canvien molt i fins i tot el color de la terra és canviant. La primavera també, però potser hi ha massa colors que a vegades m’emborratxen. És quan apareixen els pet parapets, les ravenisses, les margarides…

A moltes parets de les llars de Llorenç del Penedès hi tenen un quadre meu, ja sigui petit o gran, o fins i tot un punt de llibre, i això em fa sentir molt afalagada i a la vegada estimada

Maria Teresa Baltasar

Trobar els colors de la tardor per plasmar-los a la tela també és el secret del pintor?
Ningú fa els colors iguals. Si a una colla de pintors se’ns donés el mateix pàmpol per pintar ningú el treballaria igual. Aquí hi ha l’estil i l’empremta de cada pintor. Un hi veurà més liles, un altre més vermells, un altre més taronges i un altre els veurà tots junts. És l’estil de cada pintor, el que fa que puguis dir: “Aquest quadre és de la Teresa Baltasar”, o de l’August Rosell, o del Colomer… Aquesta és la gràcia del pintor.

Al llibre explica que s’ha barallat en més d’una ocasió amb la tela.
Imagino que és com quan un periodista ha de començar a escriure en un full blanc. Tu tens al cap allò que vols fer i ara, en aquest cas jo, primer preparo els cels i, per tant, ja no és la tela sola. Però quan t’hi poses davant, sigui gran o petita, has de començar, i moltes vegades sí que passa que dius que sembla que pugui més la tela que tu. Però no, jo he de poder i mano jo. És un repte posar-te davant d’una tela en blanc, perquè al final no sempre surt el que tens al cap. I no m’agrada tirar de recursos i, per tant, intento ser jo i plasmar el que sento que és el més complicat.

Per què no li ha agradat mai que la defineixin com a artista?
Per mi aquesta paraula és molt gran. Jo faig la meva feina, que és pintar i treballar. Encara que no hi vagi a pintar, he d’anar al taller perquè m’ho miro i, si no ho he fet bé, ho esborro i començo de nou. La inspiració no existeix. El Picasso mateix ho deia: la inspiració t’ha d’agafar treballant.

La solitud és un sentiment que acompanya molt els pintors?
Sí. És bàsica. Ara bé, jo sempre estic acompanyada de música. Potser hi ha èpoques que puc escoltar música celta o, d’altres, la clàssica. La solitud és important, perquè en el moment de plasmar el quadre has d’estar tu, i no pots estar acompanyat d’una persona, encara que no faci res o no digui res. Per a un pintor és molt important la solitud, i quan vas a pintar a fora, encara més.

Diu també al llibre que fa un temps la seva pintura era espontània i ara és més reflexiva.
Això va lligat al meu estil. Potser abans era més impressionista, amb una pinzellada més deixada anar, i ara m’he tornat més reflexiva i vaig a buscar més la forma i el color. No sé per què he fet aquest canvi. M’imagino que és perquè m’ha anat venint. Penso que un mateix canvia i no ho sap, i només ho demostra als quadres que fa. Potser és l’edat? No ho sé, però trobo que tal com pinto ara m’hi trobo bé, i això és fonamental. Sense saber-ho, evoluciones. Fins i tot a vegades veig quadres meus de fa anys i penso que ara no ho faria d’aquella manera, però per arribar on soc he hagut de passar per aquí. Fa 43 anys que pinto, i m’han servit per a moltes coses.

Vostè és una privilegiada, perquè per fer les seves obres mai s’ha hagut de moure de la seva terra, el Penedès.
És cert, soc una privilegiada per on visc i per tot el que m’envolta, i perquè m’agrada la terra on jo visc. Però també li he de dir que si m’hagués tocat viure a la Garrotxa o al Pirineu, per exemple, pintaria el que els meus ulls veurien. La vinya l’he trepitjat des que vaig néixer, i a casa sempre he sentit a parlar de tot el que l’envolta. Ara estic en aquella època que m’agrada pintar les vinyes, però també vaig tenir-ne una que m’agradava molt pintar marines. Al final suposo que he anat trobant el meu camí i la meva manera d’expressar-me.

També s’ha dedicat a impartir classes. Encara en fa?
La pandèmia ho ha trastocat tot. De moment ho tinc parat, però encara imparteixo classes per a adults. Per als infants, ho vaig deixar. Pensi que això a mi també m’ha ensenyat molt, perquè els meus alumnes mai han pintat un quadre meu. Al taller mai hi he tingut un catàleg, perquè ja hi ha alguna petita petjada meva, però mai m’ha agradat que pintessin un quadre meu. Per mi és bàsic que cadascú tregui el que té a dins seu, i la meva tasca era ajudar-lo. Si a un li agraden més les marines, l’abstracció, el cubisme o el realisme, jo miro que treguin el que ells porten dins.

Per quin motiu ha acompanyat el llibre de textos?
Tenia clar que no hi havia d’haver molt de text perquè havia de ser la meva pintura, la que parlés. A més, també tenia clar que havia de ser un llibre intimista, molt meu. Fins i tot el pròleg el faig jo mateixa. Volia explicar per què feia aquest llibre, i també tenia clar que una part del text me’l faria la Montse Juvé amb qui, a banda d’haver estat professora meva, ens entenem molt bé. Volia explicar la meva part com a pintora i persona i per què pinto. L’altra persona que hi ha coŀlaborat ha estat la Nati Soler, que m’ha fet uns textos que expliquen molt bé la meva pintura entre vinyes.

El llibre “Entre vinyes” és tota una joia de l’art que ja es pot trobar a totes les llibrereis del país.

També et pot interessar

Comentaris