Vacunes per la pandèmia

17/04/2020 - 21:00h

Mònica Farré

Fa cosa de cinc anys que li vaig regalar una llibreta. Era d’aquestes tan boniques que fins i tot sap greu escriure-hi. Estava feta a mà, cosida com un llibre, els fulls eren gruixuts, reciclats, i anaven estampats amb fulles seques. Quan vaig subjectar les cobertes de paper rugós, vaig pensar què hi escriuria si fos meva: contes, cartes, poemes, la llibreta dels viatges? Però qualsevol cosa em semblava poca. Hi ha llibretes que quan les veig penso que si hi escric les faré malbé, i la llibreta artesana de cobertes rugoses era d’aquestes. Així que vaig demanar que me l’emboliquessin i li vaig regalar a la iaia amb la idea que hi escrivís el seu dia a dia. Per alguna raó, aquell any se’m va encendre el motor que m’impulsava a creure que hi havia una manera de fer que la iaia visqués per sempre.

Primer no n’hi va fer cas. “Jo he d’escriure les meves coses?”, em va deixar anar com si les seves coses fossin poques, pobres, banals de cara a mi o comparades amb la resta del món. Com si explicar les seves coses fos una gran pèrdua de temps. I jo de seguida vaig deduir que el seu cap devia ser una màquina de fer preguntes: què hi he de dir aquí? Com ho he de dir? Qui ho llegirà això? Per a qui ho he de fer?

Fa cinc anys que li vaig regalar una llibreta a la iaia i la llibreta segueix intacta, embolicada dins l’armari. Ella i jo devem estar lligades per un interrogant que no ens permet estrenar llibretes boniques. Quines coses nostres podem dir en una llibreta encantadora?

Però al cap d’un temps la iaia em va dir que escrivia. Un dia que jo ja havia donat per perdut que la iaia entrés en la rutina d’explicar-se fragments de vida, ella em va deixar anar que s’hi havia posat. Em deia que havia omplert algunes pàgines, que li agradava sentir i recordar el que feia. Aquí vaig adonar-me que havia fet diana amb el regal. Em va continuar explicant que hi havia dies que no, però n’hi havia d’altres que escrivia molt perquè no es volia deixar cap detall. I va acabar dient-me que esperava que no em sabés greu, però que s’havia comprat una

llibreta amb espiral, quadriculada i mida quartilla, perquè li anava millor per escriure i era més amanosa. La llibreta era com les que es fan servir per estudiar, per anotar receptes de cuina, per escriure coses que després s’estripen o es ratllen, una d’aquestes llibretes tot terreny on fer anar al boli a 100 km/h no sap gens de greu.

Ja fa un mes que, a causa de la pandèmia, la iaia està tancada a casa seva i jo penso molt en les llibretes, en totes les que ella ha gastat durant cinc anys i en les que jo necessito aquests dies per abocar-hi les coses que em rebreguen. La iaia viu en un pis petit d’un poble petit que té una rambla immensa. Passa estones davant la finestra, que dona en un dels carrers més transitats, i va contemplant com la vida avança als seus peus mentre ella està asseguda fent bufandes de mitja. Cada dia, a primera hora, veu com per la vorera desfilen persones que porten mascareta i guants, i que van formant una cua força discontinua mentre esperen el seu torn per entrar al supermercat.

PUBLICITAT

Què deu escriure la iaia?

Durant tots aquests dies, l’única manera que tenim la iaia i jo per estar a prop és sentir-nos les veus, perquè ara és el papa qui li fa la compra. Així que cada tarda ens truquem i jo, quan despenjo el mòbil, sento la seva veu rasposa durant els primers minuts, una veu enllaunada que frisa per parlar perquè porta tot el dia fent silenci. Jo sé que la iaia s’avorreix i s’emprenya, i està sola, i no pot veure el futbol, ni llegir perquè no té llibres, revistes o diaris. Però ella tot això no ho diu gaire. La iaia tampoc té ordinador, ni mòbil amb internet, així que la seva vida es redueix a fer-se el menjar, rentar-se, escoltar les notícies, fer mitja, mirar per la finestra, escriure, netejar sobre net i tenir la ràdio encesa tot el sant dia. Tot i així, no sé quants cops ha mirat de repetir-me que ella no es vol morir del virus i que vol sortir-se d’aquesta.

Quan en aquests dies estranys la iaia em parla de la mort, jo no puc evitar pensar en la meva: l’escriptura em tremola i les feines se’m tornen grises. En aquest temps de pandèmia sento que la mort em batega a cada pota de la meva vida.

Les primeres setmanes era jo qui anava a comprar per ella. Quan arribava al pis, la iaia em rebia amb uns ulls que li brillaven i, mentre desava els brics de llet, em deia: “sort que tinc persones que m’estimen i que tu vas a comprar per mi, nena”. Ella em parlava com si jo fos una mena d’heroïna que la rescatava d’enmig del caos, però jo no podia deixar de pensar que allò ho podria fer qualsevol i que ella, en canvi, sí que tenia el títol de dona amb superpoders perquè m’havia anat salvant des que vaig néixer.

Fa un mes que el virus corre pel carrer, s’apodera de les persones, acaba als hospitals i moltes vegades s’emporta els cossos al cementiri. <<Cadascú deu matar la plaga com pot>>, penso. Hi ha persones que fan concerts pels balcons, d’altres posen diners per trobar la cura i, generalment, tots intentem sortir només un cop per setmana per agafar les provisions imprescindibles. La meva manera d’acabar amb el virus també és a cops de bolígraf, però les vacunes de la iaia van més enllà perquè passen per sobre de tots els que estem fins dalt d’estímuls i encara diem que ens avorrim. Un dels seus antídots és llarg, dur i punxa. Cada dia, en solitud, la iaia també s’encarrega d’exterminar el virus fent creuar, a un ritme energètic i sense treva, dues agulles de fer mitja des de darrere la finestra.

També et pot interessar

Comentaris