“És molt dur no poder acompanyar els malalts en el seu final de vida”
La infermera de Llorenç del Penedès Adriana Otatti Pelegay explica la feina que fan a l’UCI de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona
Adriana Otatti Pelegay té 24 anys, és de Llorenç del Penedès i treballa des de fa dos anys –quan va acabar la carrera– com a infermera de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Fa aproximadament un any que treballa de nit, un horari que li és convenient.
Mitjançant un contracte de reforç, aquesta jove penedesenca ha passat per diferents serveis per suplir baixes o hores sindicals o per reforçar departaments, com ara planta o urgències.
A finals del mes de febrer li van oferir un contracte a jornada completa a medicina interna per cobrir les vacances d’una treballadora. Aleshores van començar a entrar alguns casos de Covid-19, encara de manera aïllada. Com que tenia experiència amb aquests pacients, fa dues setmanes la van posar dins un equip de reforç per als casos de coronavirus. Això significava formar part de les UCIs del centre, l’únic servei de tot l’hospital que fa jornades de 12 hores.
Otatti explica que a l’Hospital Joan XXIII la crisi sanitària va arribar una mica més tard que a la resta de centres, la qual cosa va fer que es poguessin preparar millor, habilitant espais per atendre aquest tipus de malalts.
A l’Hospital Joan XXIII tenien 29 llits d’UCI i 14 llits d’atenció intermèdia que van reconvertir en UCIs. A més, van habilitar tres espais UCI addicionals, i altres zones han estat destinades a malalts no Covid perquè, tal com recorda la jove penedesenca, “continuen havent-hi accidents de trànsit o atacs de cor… la resta de malalties no s’han aturat”. A més, destaca que els malalts de Covid-19 ja no són només gent gran, sinó que hi ha pacients entre els 20 i els 40 anys en situacions molt complicades.
Pel que fa al protocol que segueixen, Otatti explica que els pacients que entren per urgències i que estan estables i sense patologies prèvies els envien cap a casa, on teòricament es desplacen per fer-los una prova de coronavirus.
Si la persona que entra està més inestable o és de risc, l’ingressen i, a partir d’aquest moment, el tracten de manera personalitzada. La infermera apunta que els tractaments van totalment relacionats amb la simptomatologia: “Si té febre, ha de prendre paracetamol, si s’ofega necessita un inhalador, etc.”. Els casos més greus ingressen directament a les UCIs i la majoria són intubats.
Preguntada per si creu que durant aquestes setmanes mèdicament s’ha avançat en el tractament, tot i no haver-hi vacuna ni cap fàrmac concret que curi la Covid-19, Otatti assegura que s’estan provant molts medicaments retrovirals, sempre amb l’autorització del pacient, i que sí que hi ha petites tècniques que ajuden a millorar, com ara l’adaptació d’alguns ventiladors o el fet de col·locar el malalt de bocaterrossa per ajudar a la respiració, sempre que això sigui possible. “Són petites coses, però fan que els pacients millorin molt ràpid. I si abans ho fèiem per provar, ara ja se’ls fa de bones a primeres quan arriben”, diu la llorencenca.
Un dels problemes que no es poden amagar és el procés de dol tan complicat que viuran les famílies que han perdut algun familiar per coronavirus, ja que no se’ls permet estar amb ells en els últims instants de la seva vida.
“No podem fer una de les nostres tasques principals”
Otatti diu que, evidentment, el centre no deixa entrar ningú, i creu que la pitjor situació es viu a la planta i no a l’UCI: “A planta hi ha parets i portes, i durant el torn de 10 hores els professionals podem entrar unes quantes vegades i prou –no pas cada mitja hora– per comprovar si aquella persona, ja molt dèbil, està còmoda o ens vol dir alguna cosa, com fèiem abans. Ara entres els cops justos i, per tant, és possible que des que una marxa a les 12 de la nit fins a l’endemà a les 6 del matí aquella persona s’hagi mort i ho hagi fet sola”.
“En canvi, a l’UCI sí que hi ha parets, però són de vidre i tu pots veure quan aquella persona està en els seus últims instants i, fins a cert punt, pots acompanyar-la”. Otatti entén que per a les famílies és una situació duríssima, com també per a les infermeres: “Una de les tasques més importants i principals de les infermeres és acompanyar el malalt i els familiars, i això ara no ho podem fer. És molt dur”.
A tot això s’hi afegeixen les crítiques de molts familiars, que consideren que els centres sanitaris els truquen poc per informar de l’evolució del familiar: “Entenc l’ansietat que genera, perquè molta gent es pensa que els hospitals només truquen per dir que el pacient s’ha mort. Ho intentem fer tan bé com sabem davant les circumstàncies”.
Finalment, Otatti dona el seu parer sobre si s’extraurà res positiu d’aquesta crisi sanitària: “Ara mateix no ho sé, la veritat. Suposo que donarem més importància al fet de poder estar al costat dels pacients i també serem conscients que estem vivint un moment històric i que d’aquí a molts anys podrem dir que nosaltres vam contribuir a sortir d’aquesta pandèmia”.
Pel que fa a les conseqüències físiques o mentals que comporta treballar al sector sanitari en aquesta època, Otatti diu que el desgast físic “passarà”, però que el que s’ha de veure és com els afectarà psicològicament. “La part mental vindrà més tard, però vindrà i hem d’estar preparats”, clou la infermera.
