Josep Ferret i Julià: La integritat personificada

08/04/2020 - 11:15h

Jaume Rafecas i Ruiz

Dilluns d’aquesta setmana moria als 82 anys el fuster vilafranquí Josep Ferret i Julià. Casat i pare de quatre fills, va morir després d’una malaltia que l’havia afectat els darrers sis mesos.

Josep Ferret i Julià va ser regidor d’Ensenyament a l’Ajuntament de Vilafranca a la primera legislatura de la democràcia

La Laura, una neboda meva, ha obert recentment un restaurant a Barcelona amb una filosofia de justícia i coherència que, entre moltes altres coses, estableix que tots els que hi treballen són iguals (i cobren el mateix). Quan em va demanar el parer –sobretot per posar-hi nom– vaig fer el que vaig poder, però li vaig aconsellar una altra cosa: que tingués una entrevista amb el Josep Ferret. “Jo te la puc aconseguir, si vols. El més proper que conec a l’esperit que vols implantar a la teva feina és l’esperit de l’avi Ferret”, li vaig dir.

Malauradament, aquesta trobada ja no es podrà realitzar, ni cap de les que esporàdicament tenia amb mi (i amb tanta altra gent). Fos quan fos, fos on fos, mai no et deia adeu amb el cap i prou. Es parava i parlàvem; a vegades, força estona. Però les converses amb ell, més llargues o més curtes, sempre tenien dues característiques ben definides (que aparentment i normalment semblen oposades): et feien pensar i et confortaven.

Infatigablement decidit a fer el que calgués per anar bastint un món millor (que per ell era més just, més humà, més auster, més solidari, més tolerant, més amable), no només generava propostes incessants, contínues i diverses que et feia saber amb un entusiasme que no s’adeia amb el to fluixet i discret, però persuasiu i tossut que feia servir, no només te les consultava, deia, sinó que les portava a la pràctica. O almenys ho intentava sense defallir.

PUBLICITAT

Cristià i socialista

Per això, aquest empresari fuster, fill i net de fusters, que va dedicar 45 anys de la seva vida a aquest ofici, en va dedicar 21 al camp del cooperativisme industrial. No es conformava predicant-ne la teòrica bondat, sinó que va crear la DEYCO, a la qual es va implicar en cos i ànima fins a deixar-hi gairebé la pell. I quan els embats de la viabilitat empresarial, d’una banda, i els contratemps sorgits de la flaquesa humana d’alguns que sobre el paper remaven en la mateixa direcció, de l’altra, el van obligar a donar per acabada l’odissea, no en va renegar mai i va continuar creient que les coses havien d’anar per aquí. Des d’aleshores fins a la jubilació, va treballar a la Fusteria Vilafranca.

Tinc la sort de conèixer i haver conegut força gent coherent, en aquesta vida, però si n’hagués de fer un rànquing , el Josep n’ocuparia el primer lloc. Hi ha moltes maneres d’entendre què vol dir, per exemple, ser cristià i ser socialista, òbviament. Però ell, amb els seus actes, amb el seu estil de vida, amb la seva pràctica –quantes vegades que em surt, aquesta paraula– ho definia amb una precisió i una claredat que no ha aconseguit mai cap diccionari.

I prou que teoritzava, també… Des de les pàgines d’aquest setmanari, per exemple, però també des de pensaments que t’enviava, projectes que et feia saber per telèfon, la Pausa del diumenge que enviava cada setmana… intents constants i sistemàtics de fer progressar la humanitat, ni que fossin utopies com ara denunciar la injustícia que tants i tants joves vilafranquins no poguessin ballar per la Festa Major. Que malgastéssim tants diners i tants recursos en coses tan supèrflues. Que fóssim tan poc profunds en analitzar quan, pel que fos, no respectàvem prou els nostres veïns (pel soroll nocturn, per exemple). Que tinguéssim tan poca cura en la correcció lingüística en tantes coses que veien la llum pública. Que tantes plomes carreguessin amb extrema duresa contra els errors i els abusos comesos per determinats membres de l’Església catòlica, però només els de l’Església catòlica…

I –qualitat encara més suprema– alternant tots aquests greuges amb la felicitació, l’agraïment, el reconeixement a coses ben fetes per persones o grups de persones, coses tan petites, tan simples, tan concretes que podien semblar insignificants si no fos per la seva finíssima capacitat d’observació i, sobretot, el seu tarannà innat de correspondre-hi amb la felicitació i la gratitud.

PUBLICITAT

El respecte que sentia per tot i per tothom el va portar a ser sempre un enamorat i un defensor de la llibertat. Que ho era de la llibertat de les persones i les coses –les que li agradaven més i les que no li agradaven tant– ja ho hem esmentat a bastament. I això ho sublimava en l’amor a Vilafranca, al Penedès… i a Catalunya. Catalanista convençut, la seva discreció i la seva moderació eren prou translúcides com per palesar que era un fidel militant del gaudi de la terra i la seva gent, de la defensa de la seva identitat i de la fidelitat irrenunciable a la seva dignitat i, per tant, a la seva llibertat.

El seu pare, Miquel Ferret i Batlle, als 33 anys va ser cridat al front la primavera del 1938, en plena Guerra Civil –Incivil, que l’anomenava sempre el Josep–, per la qual cosa va haver de deixar a casa la seva dona i els seus dos fills: una nena de set anys i el Josep, de dos mesos (!).

Compromís amb la vila

De família establerta a Vilafranca des del 1735, la seva vinculació i el seu compromís amb nombrosos aspectes de la vida social, cultural, política i religiosa de la vila va ser una qualitat constant i permanent. De petit va estudiar a Sant Ramon i als Salesians de Sarrià (d’on va sortir a correcuita i abans d’hora perquè el seu pare va morir d’un atac de cor).

El seu compromís coŀlaborador amb les Parròquies de Vilafranca ha estat una constant, des de jove fins al final de la seva vida. Molt vinculat a l’Acció Catòlica de la postguerra, també va formar part de l’Aspirantat, de la JOC i de les colònies d’estiu a Valldossera (això últim no tant com hagués volgut, perquè la feina no li ho permetia).

La seva manera de concebre l’esperit de l’Evangeli –quina autenticitat, Déu meu… llàstima que no sigui més universal– i el compromís social de fer costat a les persones més necessitades el van portar a prolongar la seva tasca de servei als altres coŀlaborant amb Amnistia Internacional, Cooperacció, Equalmon…

Significat i compromès també en la tasca política, va ser militant del PSC des de la seva fundació fins al 2014 i regidor d’Ensenyament per aquest partit del 1979 al 83.

També va formar part de la Junta de l’Escola Montagut com a secretari, a finals dels anys setanta. Sentia una veritable devoció per tots els aspectes relacionats amb l’educació, sobre la qual també tenia infinitat d’idees, projectes, propostes de canvi, de millora…

Bastoner i graller

Josep Ferret i Julià en una foto d’arxiu a la presentació del llibre que va publicar juntament amb Enric Tomàs

Un dels membres més antics del Centre Excursionista del Penedès, també era soci històric d’Òmnium Cultural i de l’Institut d’Estudis Penedesencs. El 2006, junt amb l’Enric Tomàs, va publicar el llibre Cal que sapigueu de nosaltres… Vilafranquins al front i al camp de concentració 1936-1943.
Bastoner de la Penya Karburo, també va ser membre del primer grup de grallers de la postguerra, que va acompanyar els bastoners i també els Castellers de Vilafranca.

Casat amb la Montserrat Miralles, tenia quatre fills (el Josep, la Montserrat, el Miquel i la Núria) i sis nets. Pel que en sé, la seva tasca modèlica i exemplar començava en la pràctica domèstica diària: espòs amatent, pare estimat i respectat, avi adorat…

Un home bo, el Josep, molt bo. I positiu i amable. Les altres coses que en penso ja les he dit, em sembla, per bé que segur que me n’he deixat. ¿Com en sortirem, d’aquesta crisi actual que ens està causant tants drames i catàstrofes? Segur que, en la tasca ingent de mirar d’amorosir aquest capitalisme salvatge que tant ocupava i preocupava el Josep, l’hi trobarem a faltar molt.

Gràcies per tantes coses. Descansa en pau, amic.

També et pot interessar

Comentaris