“Estic segura que el món seria millor si les dones manéssim més. Com a mínim, s’hauria de provar”

Isabel Vidal i Gala Garriga a la finca de la Isabel a Sant Sadurní.
06/03/2020 - 11:43h

Entrevistem Isabel Vidal i Gala Garriga, dues agricultores que han convertit el camp en la seva passió, i han sabut fer-se un lloc en un sector masculinitzat

Isabel Vidal fa 25 anys que es dedica a l’agricultura. Tot i que tenia clar que no treballaria al camp, una conversa en un tren tornant de Barcelona li va canviar la vida. Va deixar la seva feina com a biòloga a l’Hospital de Sant Joan de Déu i va decidir dedicar-se a la viticultura. Quan s’hi va incorporar eren molt poques les dones que es dedicaven a la pagesia com a titulars d’una explotació. Ara, la tendència sembla que canvia, amb casos com el de Gala Garriga, una jove viticultora que s’ha incorporat fa poc a l’explotació familiar per seguir la feina del seu pare. Escenògrafa de professió, la crisi va empènyer Garriga al camp. Tot i els dubtes inicials, ara té clar que el seu futur és a la terra.

Què els van dir, a casa, quan van explicar que es volien dedicar al camp?
Isabel: A casa meva va ser com una revolució. La mare era qui portava la masia, i tot i que tenia sis fills, cap d’ells havia mostrat interès a fer-se càrrec de la terra. Recordo que la mare es va quedar deu minuts en silenci quan li vaig dir que volia agafar-li el relleu. Estava emocionada. Pensar que la finca s’acabaria perdent l’entristia.
Gala: La meva incorporació ha estat gradual. Quan vaig acabar la carrera, en plena crisi, vaig tenir clar que era molt difícil guanyar-me la vida dedicant-me al teatre. Vaig començar a ajudar el meu pare, i de mica en mica em vaig anar introduint en el sector fins a fer la incorporació.

En el seu cas, no ha estat vocacional, això de dedicar-se al camp.
I: En el meu tampoc. Quan era petita, no volia ni sentir a parlar de fer feina a la terra! Però un dia, arran de la meva feina, em vaig adonar que el sector no valorava el raïm. I em vaig proposar fer alguna cosa per canviar-ho. Ara, tinc clar que la feina de pagès o t’agrada i te l’estimes, o no l’aguantes.
G: Jo no crec que tots els viticultors es dediquin al camp per vocació. Jo, com a mínim, no ho faig per això. Però és cert que com més m’introdueixo en la feina, més meva me la sento. I això m’ajuda a encarar les tasques, per molt dures que siguin.

La mecanització ha estat un revulsiu perquè més dones apostin per la viticultura?
I: Jo crec que sí. Hi ha feines que són molt dures, i la maquinària ha contribuït a fer que sigui més fàcil fer-les. els homes en general estan més preparats per fer les feines físiques, però en general els pagesos estan més preparats físicament. Ara bé, nosaltres tenim qualitats que ells no tenen.
G: Doncs a mi em sembla que si les dones, tradicionalment, haguéssim fet les mateixes feines que els homes, seríem igual de fortes. El que passa és que sempre se’ns ha relegat a tasques menys físiques, i això ha acabat influint en l’evolució de cada gènere.

Les han fet sentir mai inferiors, pel fet de ser dones pageses?
I: A mi no. Quan em vaig incorporar, anava cada dijous a un bar de Sant Sadurní on es reunia una colla de viticultors. Eren tots homes menys jo [riu]. Mai em van fer sentir que dubtessin de les meves capacitats, però sí que crec que pensaven que la decisió de dedicar-me al camp era passatgera. S’esperaven que ho deixés al cap d’un temps. I aquí estic, encara.
G: Ningú et tracta malament, però et miren una mica amb condescendència. Crec que no em prenen gaire seriosament. Quan els demano consell, molts em diuen: “Que ho faci el teu pare, això, que ell ja en sap”.

No ha canviat gaire, la cosa, doncs.
I: Sí que ha canviat. Ara és molt més habitual veure dones al camp, i la professionalització ha fet que ens equiparem molt els uns als altres. Ara bé, queda molta feina per fer, d’això no hi ha dubte.
G: Hi ha moltes coses en les quals encara s’ha de treballar. És cert que la presència femenina en la viticultura és cada vegada més habitual, però crec que encara hi ha moltes dones que treballen darrere dels homes. Que no són elles les que agafen el tractor i se’n van a treballar la terra. Fan més feina de gestió.

L’agafen, vostès, el tractor?
I: I tant! Molta gent que no em coneix gaire, em pregunta: “I portes el tractor?”. S’estranyen que una dona condueixi un vehicle d’aquest tipus, perquè no és gens habitual veure-ho. En ramaderia, la presència de la dona és més extensa, però no en l’agricultura.
G: És que si no agafes el tractor no hi ha res a fer! [riu]

Diuen que la presència de la dona al camp no és majoritària, però encara ho és menys als llocs de responsabilitat.
I: El repartiment de càrrecs a les administracions no reflecteix el que passa realment al camp. Són poques les dones que poden donar la cara. Té a veure amb la conciliació familiar, però també amb els dubtes sobre les capacitats de cada una. Penso que les dones han de creure en el que fan. S’han d’empoderar. Perquè valen molt, i són molt necessàries arreu. Tal com funciona el món, crec que tot seria millor si les dones manessin més. Com a mínim, s’hauria de provar.

Vostès dubten de les seves capacitats?
G: Jo sí. Fins fa poc, vivia angoixada per haver de demostrar que jo també valc per a aquesta feina. Pensava que ho havia de fer perfecte perquè no diguessin: “Mira aquesta dona, què fa?”. Era molt estricta amb mi mateixa. I al final, tant d’atabalar-te, dius: s’ha acabat.
I: No pateixis, Gala, que això canvia. Amb els anys t’adones que ets capaç de fer la feina i de fer-la bé.

Una dona pagesa ha de demostrar més que els homes?
I: Això passa a tot arreu! Des de quan els homes han hagut de demostrar res?

En l’agricultura encara és més exagerat?
I: Abans potser sí, ara ja no. S’han trencat molts tabús.

També et pot interessar

Comentaris