Un Ford Mercury Monarch del 75 o semblant

Mariona Rios

El sol dissimulava el febrer per la finestra. Ja feia anys que l’hivern ja no era hivern, deien els grans. De vegades es nota com s’escolen aires de primavera en mig de l’estació freda; i dona alegria i la gent està més oberta i animada, però el costum dels nostres ritmes circadiaris més profunds sap que això és el canvi climàtic, l’emergència climàtica o el que sigui. Però rars, són temps rars.
La Sole no pensa en això, però podria fer-ho mentre mira, però no veu, l’ametller del pati veí que plou pètals al seu balcó. De cop, el telèfon trenca el seu moment de desconnexió cerebral davant del cafè amb llet (amb llet que no és llet; ara la Sole beu begudes vegetals d’arròs i civada).

És la Cris. Despenja la trucada a l’instant, sense pensar-s’ho ni un moment: altres vegades sospesa si en aquell moment li ve de gust parlar, suposa el grau d’emergència que pot dur aquella trucada (perquè ara ja no truca mai ningú. Tots fem missatges, tots enviem senyals de fum i no ens comprometem a trucar-nos. Mai tenim temps. Tot ens fa mandra.)
La Cris està molt exaltada. Després de cinc minuts de “joder-òstiaputa-lamarequelvaparir-ésqueelmato” i no entendre res, li pregunta si és alguna cosa de l’embaràs. “Què va, tia, és l’Aleix”. I li explica que ahir l’Aleix va marxar de casa. Que ni el va veure. Li va deixar una nota: “La realitat m’està superant, necessito temps i espai”.

Temps i espai. Temps i espai. Què volia dir, temps i espai?
“I jo, què? Ja m’agradaria, a mi, desenganxar-me la panxa uns dies i anar-me’n de vacances de tot i de tothom perquè també necessito temps i espai. Que la realitat m’està superant, diu. Joder! Que estic embarassada, hòstia puta! Que no em pot deixar així! A mi sí que m’està superant, tot això! No ho entenc, tia, no ho entenc! Però què els passa, als homes? I ara què, on deu ser? Es deu haver tirat la primera que ha vist per fer veure que encara és adolescent? Es deu estar emborratxant en un bar de carretera?”.

La veu del telèfon és una muntanya russa que passa de l’emprenyament més violent a la desesperació ofegada per sanglots. La Sole escolta tranquiŀlament. S’imagina l’Aleix en un bar de carretera als Estats Units, de nit, bevent whisky amb la mirada perduda, l’esquena encorbada recolzant els colzes a la barra. A fora, un Ford Mercury Monarch del 75 o semblant, amb reflexos del neó rosa de la façana, l’espera per travessar una carretera llarguíssima i recta l’endemà. Bevent coneixerà una noia igual de desgraciada que ell i acabaran al motel que hi ha a l’altra vorera. Es fumaran un cigarret després d’un polvo sense gràcia i ell marxarà mentre ella encara dorm.
–Sole, em sents?
–Perdona, Cris. Si, sí. No creus que hem vist massa pel·lícules de Hollywood?

Què vols que digui la Sole? Què farà, la Cris?
Envia la teva proposta a soclasoleferre@gmail.com
I segueix-la a l’Instagram @socla_soleferre