Rizoma

17/01/2020 - 20:58h

Mariona Rios

La Sole va néixer Soledat. A la seva mare Maria tampoc li entusiasmava la idea, però la Soledad àvia va insistir tant que amenaçava amb morir-se si no li podien donar ni una petita alegria com aquella. No va trigar gaires anys, la petita Soledat, a defensar-se com a Sole ja a primària. Quan va aconseguir canviar-se el nom oficialment als 18 anys, seguia sense agradar-li: li recordava als vestits de les àvies, a naftalina i “tapetes” de ganxet. No li lligava amb l’adolescència que encara allargava; Sole no feia pel seu 2009.  Però si pensava en Soledat, només podia veure passos de la Setmana Santa amb una verge trista balencejant-se lentament en una cantonada de Sevilla, on havia anat de petita a veure la tieta Pauli. No, ella no era ni verge ni religiosa ni volia tenir res a veure amb la soledat.

Deu anys més tard, la Sole està contenta de dir-se Sole i de que l’anomenin així. I de vegades Solita: de Sol, de sola. Deu anys més tard també ha après a “treure-li ferro” a les coses fútils i a concentrar-se amb el que li val més la pena. Potser l’edat. Segur, l’edat: els canvis sempre són fruit del temps, més ràpid o més lent, tot acaba canviant, evolucionant… és el moviment natural de les coses. Tot allò que roman quiet, parat, immòbil, és un reflex de la mort o la mort en sí mateixa. I aquest argument era un de tants altres en que s’il·lustrava a si mateixa i es convencia per tapar una ansietat que mai tenia nom ni perquè, aquella incertesa que sempre vivia mig adormida en les seves entranyes. Allò també era qüestió de l’edat però potser més de la generació de la quan formava part.

Li ve tot aquest monòleg com una glopada freda de realitat però ella segueix estirada, panxa amunt, com un cadàver ambedurnat apunt de posar al sarcòfac. No es pot llevar, no vol! Quin puto pal, quina mandra. No vull, no vull, no vull, es repeteix. Sembla com si la pell que li toca al llençol de sota anés creant petites arrels de color pell de Sole, petites ramificacions que, imaginat en 3D, anessin creant una xarxa rizomàtica cap al matalàs de la qual el seu cos no se’n pogués deslliurar. “Sole Ferré és el primer ésser humà que es converteix en planta” anunciarien els diaris. L’haurien de regar i cuidar i ella només hauria d’estar pendent d’estar ben radiant I fer flors i fruits quan toqués. Això voldria ser ella: una planta arrelada a un matalàs de viscolatex eternament i ser bonica perquè sí. No perquè les convencions blablabla i cànons blablabla i el patriarcat blablabla: la natura sempre és bonica i necessària; bella i perfecta. Perquè sí, perquè és així. Doncs així voldria ser ella.

PUBLICITAT

Però l’alarma del mòbil trenca la treva -merda, hauria de tornar a fer servir el despertador de tota la vida i deixar aquest aparell ben lluny- i alguna força superior que no depèn d’ella fa que es desenganxi de les arrels i el seu ideal de ser planta per incorporar-se i treure els peus del llit pels posar-los al terra fred. 

Què vols que faci la Sole?

Envia la teva proposta a soclasoleferre@gmail.com

També et pot interessar

Comentaris