Dolfus

Joan Serra
14/03/2019 - 12:08h

Joan Serra

Vilafanca

A l’arxiu del palau dels Hartmann (Hamelin, Alemanya) se’n parla poc, i de puntetes, d’aquell 31 d’octubre de 1773, dia en què Dolfus, el gos pastor armeni de la família, es va asseure a la taula de la biblioteca i, després de sucar al tinter la ploma de cigne afgà, començà a escriure la història de la nissaga Megerian. Els Megerian, originaris de l’antiga Armènia, havien abandonat la vida nòmada que durant segles els havia menat amunt i avall de la Ruta de la Seda. Els vents gèlids del mont Ararat (en el qual s’aturà l’Arca de l’Aliança quan cessà el Diluvi) els havia adobat la pell, i les veus misterioses que els arribaven a lloms de les flames sempiternes dels pous de petroli d’Azerbayan els havien guiat per camins desconeguts en els mapes.

A partir del 1447 es van instal·lar al barri de Gomidàs, a la ciutat d’Erevan dedicats aparentment a la venda de catifes voladores de segona mà (car en aquells temps sembla que l’ofici s’havia perdut i ja no se’n teixien de noves), destinades a una clientela adinerada. Amb tot, Dolfus insinuà a “Volat quod est Verbum, manet in scriptis” que el vertader i encara més lucratiu negoci dels Megerian era el de materialitzar converses caçades a l’èter. Els Megerian, en contacte secular amb els dervixos i xamans de les estepes de l’Àsia Central, havien après d’ells secrets arcans. En efecte; eren capaços de transcriure damunt de pergamí les paraules, les frases que suraven a l’aire.

PUBLICITAT

Explicar el procediment alquímic-cabalístic emprat seria molt prolix i potser avorriria al lector. Però aquesta qualitat feia que la família Megerian fos contractada pels serveis secrets de les grans potències amb l’objectiu d’obtenir informació escrita sobre les activitats dels altres països. En definitiva, els Megerian treballaven en l’espionatge internacional. Membres de l’extensa nissaga armènia estaven col·locats per tot el món a distintes ambaixades, ensinistrats en la primera operació; capturar les converses que es produïen en els despatxos i ficar-les dins de flascons fabricats amb els òxids del bor i del silici.

Després eren enviats cap a Erevan i conduïts a una finca que els Megerian posseïen als afores de la ciutat. Allí, una desena de científics, també de la família, transmutaven el contingut dels flascons en lletra escrita. L’escriptura la duien a terme centenars de gossos de raça pastor armeni, com els avantpassats de Dolfus, per ser una raça increïblement intel·ligent i històricament acompanyants dels escribes egipcis. Els pergamins passaven a ser llegits per un comitè d’experts en geopolítica i quan detectaven alguna informació rellevant la venien al millor postor.

Dolfus va morir una tarda d’octubre del 1775, sense veure publicada la seva magna obra. El seu darrer lladruc va materialitzar-se en una blanca papallona. Per cert… deixà a mitges una inquietant frase relativa al crim del rector de Torrelles.

També et pot interessar

Comentaris