En què ens vam equivocar amb el nou Liceu

05/03/2019 - 11:32h

Toni Gallardo

Calafell

25 anys després de l’incendi que va destruir el Gran Teatre del Liceu i celebrats ja des de fa temps els 20 de la reobertura, hem de reconèixer que ens vam equivocar en moltes coses. Part dels errors van venir del clima emocional que es va crear. Però la part principal és un model cultural que falla per la base.

Tenim un país que dedica xifres irrisòries a la cultura i que, a més, no compta amb un sistema clar i estable, fins i tot blindat per llei, per finançar-la. Qualsevol inversió en grans equipaments requereix l’acord de diverses administracions. El mateix passa per tenir els diners necessaris per omplir d’activitat aquests centres. Mala peça al teler, sí. Però sumem-hi la deslleialtat institucional tan típica de les nostres contrades, que a llocs seriosos com Alemanya desconeixen, i el còctel pot adjectivar-se perfectament com a Molotov.

Ha passat des de sempre i un bon exemple eren les guerres entre els dos costats de la plaça de Sant Jaume de Barcelona a l’època del pujolisme. I continua passant. Recorden la Soraya Sáenz de Santamaría, en ple 155, presumint d’haver rescatat econòmicament el Liceu? Era la cançó de sempre. No compleixo els compromisos, però et deixo els teus propis diners, cobrant-te interessos. I el dia que et pago els deutes, dic que t’he salvat la vida…

Però, a banda d’això, crec que es va desaprofitar una oportunitat única: la de tenir un solar ple de runa per començar de zero. No pretenc haver-ho dit, no. Servidor el primer es va deixar endur, en aquell clima emocional, pel mantra de “on era, com era”. És a dir, un Liceu al mateix lloc i reproduït fins al més mínim detall.

PUBLICITAT

Tots bavejàvem, a més, perquè l’ampliació permetria que el Liceu, com tots els grans teatres, tingués una caixa escènica enorme i moderna i pogués mantenir diverses produccions simultànies. Tres, en concret. Però sembla que ningú va pensar que caldria triplicar la programació i preveure el triple de pressupost… Si us plau, entenguin això de triplicar com una simplificació per fer-ho comprensible… I no ha estat així. En vint anys no s’han simultaniejat mai tres produccions: de fet, crec que ni dos.

Però hi ha una altra oportunitat molt més malaguanyada que la manca de projecte artístic a l’altura del nou equipament. És que es va perdre l’ocasió de fer també un teatre radicalment diferent, amb totes les localitats frontals i amb visibilitat. Com han fet molts teatres d’òpera moderns (la Bastilla, el Met…) o a la sala gran del TNC.

O amb una sala annexa com la del Palau de la Música o les sales petites de l’Auditori… Una sala de veritat, no un híbrid com l’actual foyer del Liceu, versàtil i polivalent a més no poder per allò que dèiem de l’excepcionalitat habitual de les grans inversions, que té tantes possibilitats que no destaca en cap…

PUBLICITAT

El problema és que potser un Liceu com aquest que expliquem aquí no cabia a la Rambla de Barcelona, ni que s’arrasés mig Raval. I per tant, també era l’oportunitat de fer un plantejament tan radical com buscar un altre emplaçament.

Però provin d’imaginar què hauria passat, vistos els antecedents… Encara ara no tindríem Liceu, segurament. És més, per bé o per mal, hi ha el que hi ha i no té marxa enrera. Ara no podem calar-li foc per començar de zero.

Però el que és imperdonable és que no tinguem encara un projecte artístic i pressupostari amb cara i ulls, que eviti que el Liceu es passegi per l’escena musical internacional amb els pantalons pels turmells. La cultura costa diners, és veritat. I és dolorós dir-ho així, però cada societat, fins i tot quan la gent busca menjar als contenidors, ha de decidir què manté del seu patrimoni cultural.

També et pot interessar

Comentaris