“Hissar la bandera olímpica va ser increïble”

Ara fa 25 anys s’estaven disputant els Jocs Olímpics de Barcelona’92 i el vilafranquí Manel Ortiz, que aleshores tenia 18 anys i era atleta, va viure de molt a prop com a voluntari a l’Estadi Olímpic un moment irrepetible: l’hissada de la bandera en el moment que el tenor Alfredo Kraus interpretava l’himne olímpic.

“Va ser un moment increïble i era conscient que em miraven no només els milers de persones que omplien l’Estadi, sinó milions de tot el món per la televisió”, recorda ara Manel Ortiz. Va ser voluntari olímpic perquè el seu professor d’educació física a l’institut, Lluís Miquel, “tenia relació amb la coordinació de voluntaris i ens va dir a uns quants si ens faria gràcia de ser-ho. Faltaven uns mesos per als Jocs i ens hi vam apuntar el Joan Olivella, el Manel Bové, l’Ignasi Gallart i d’altres”.

 

 

Ortiz recorda també que van haver d’anar diverses vegades a Barcelona per a processos de selecció i formació de voluntaris en temes de cerimònies i protocol i, per exemple, que en la tria es donava molta importància “a tenir una determinada alçada, l’estil en caminar i d’altres aspectes”. I afegeix: “Les noies que van seleccionar per als lliuraments de medalles, per exemple, havien de ser pràcticament models i saber caminar com si ho fossin”.

 

 

En el moment d’hissar la bandera, Manel Ortiz només tenia de company voluntari Enric Ycart, un jugador d’hoquei herba de Terrassa; i dos joves més que van ser els que van enganxar la bandera olímpica al pal. “Uns quinze dies abans de la inauguració dels Jocs, em van dir que havia estat designat per a aquell moment i l’havíem assajat unes quantes vegades, per quadrar la pujada de la bandera amb el que durava l’himne, un minut i mig”, recorda Manel Ortiz.

 

 

Mentre va durar la competició d’atletisme a l’Estadi Olímpic, Ortiz va formar part de l’equip d’uns 25 voluntaris que hissaven les banderes en el lliurament de les medalles. I en aquest sentit diu que “per sort” no va hissar la bandera espanyola per la victòria de Fermín Cacho, però que sí que es va quedar alguna bandera de record, com la dels Estats Units o Anglaterra. I conclou que “compartir vestidor amb Epi o Rebollo, tenir el dream team de bàsquet a un metre o veure les finals olímpiques per a un jove atleta com jo van ser moments inoblidables”.