Afecte per Pedro; fàstic per Pablo i Susana…
Fonxo Blanc
Altafulla
Acabat el primer discurs d’investidura, puja a veure’m el meu germà Josep: per compartir el goig després d’escoltar el presidenciable Pedro Sánchez. Ens havia colpit aquell repetit: “pot ser la setmana vinent” en l’aplicació de cadascun dels 200 punts pactats amb C’s – ai! aquells 7mM. d’e de pla d’emergència social.
Com és prou sabut, Pablo Iglesias recordà la cal del Gal –li emergí la seva sectària fascinació juvenil per l’estil Anguita– i escenifica la pinça amb el PP: votant un i altre grup parlamentari –inclosos tota la tropa catalana d’En Comú Podem– contra la investidura de Pedro Sánchez. Un i altre grup; una i altra vegada. L’abstenció podemita i de les confluències hauria enviat Rajoy a l’oposició; tot fer-los del tot imprescindibles en qualsevol iniciativa legislativa revocatòria del llegat de l’austericidi pepero. Una abstenció que expressaria la merescuda reciprocitat envers el socialisme municipal que tantes alcaldies ha permès a l’àmbit de la corda de Pablo Iglesias i altres apòstols al seu sant sopar, començant per la M.Magdalena Colau…
Prèvia a la investidura de Pedro Sánchez, mentre aquest seguia el tràmit constitucional d’audiència amb Felip VI, Pablo Iglesias escenificà aquell autorepartiment de càrrecs, on per a ell es reservava els aparells de control de l’Estat, sense cap vindicació dels ministeris més socials. Tota un planificada contraprogramació; amb un detall essencial: envoltat d’una colla de dirigents ministrables –inclòs el sobradet Doménech, per al de Plurinacionalitat… – però amb una única veu cantant, la seva, l’única, la sempre mitinesca o impostadament tendrívola de Pablo Iglesias.
Vet aquí, el Gran Narcís individual portaveu dels grans narcisismes col·lectius –la sobirania econòmica espanyola dins l’eurozona, la sobirania política de les perifèries dins les Espanyes… Repeteixo: aquestes depassades sobiranies, per les interdependències, no tenen cap virtut de carta de drets sinó de deformacions narcisistes de la realitat. Un miratge fàcil d’empassar quan és compartit per idolatries gregràriament, vincula pertinences i marca paquets identitaris populistes…
M’agraden el to i el gest i els continguts que manifesta Pedro Sánchez. Sí; em connecten amb la credibilitat, la rigorositat, la gravetat per la tasca reformadora, amb un cert grau de timidesa, dels meus primers mestres: Joan Raventós, Raimon Obiols i Martí Carnicer –sí, l’alcalde del Vendrell. I, és clar, del FranCisco Romero a qui tan estimo. Sé que aquestes virtuts no casen amb els tòpics del “carisma” i que prou conviden als atacs dels depredadors de la pròpia imprescindible, revellida i resilient oferta electoral. Poso la mà al foc, que al mal no ve d’Almansa sinó d’Andalusia – tant per la reviscolada pinça i sorpasso califal; com per la soprano Susana…
