Pa, herba i lluna
Ahmed Benallal
Vilafarnca
Quan la lluna neix en l’est,… I les teulades blanques deriva dormit
La gent surt de les seves tendes i avancessin en grups
Sota la llum amuntegada,… Per fer front a la lluna
I els seus narcòtics.
Portar el pa, i una ràdio, als cims de les muntanyes,…
Cal compren i venen fantasies
I les imatges,
I morir – com la lluna torna a la vida.
El que fa que el disc lluminós
Fer a la meva terra?
La terra dels profetes,
La terra dels simples,
Els masticadors de tabac, els comerciants de drogues?
Què fer per a la lluna nosaltres,
Que malgastem el nostre valor
I viure només per demanar des del cel?
El que té el cel
Per als mandrosos i els febles?
Quan la lluna es tracta de la vida que es canvien a
cadàvers,
I agitar les tombes dels sants,
Amb l’esperança que es concedeixi una mica d’arròs, alguns nens …
Es van desplegar les seves mantes fines i elegants,
I consolar-se amb un opi que cridem destinació
I la destinació.
A la meva terra, la terra dels simples
El feblesa i decadència
Tirar mà de nosaltres, quan la llum flueix fora!
Catifes, milers de cistelles,
Gots de te i nens salten sobre els pujols.
A la meva terra,
on el senzill plorar,
I viure en la llum que no poden percebre;
A la meva terra,
On la gent viu sense ulls,
I resar,
I fornicar,
I viure en la resignació,
Com sempre ho han fet,
Demanant a la lluna creixent:
“O creixent de la lluna!
O suspès Déu de marbre!
O objecte increïble!
Sempre que hagi estat per l’est, per a nosaltres,
Un racimo de diamants,
Per als milions els sentits dels quals s’adorm “
***
En aquestes nits Aquest quan
La lluna plena ceres,
L’est es despulla de tot honor
I el vigor.
Els milions de persones que van descalços,
Que creuen en quatre esposes
I el dia del judici;
Els milions que es troben amb el pa
Només en els seus somnis;
Qui passar la nit en cases
Construït de la tos;
Que mai han posat els ulls en la medicina;
Caure com a cadàvers sota la llum.
***
A la meva terra,
on el ploren estúpida
Plor i morir
Cada vegada que apareix la lluna creixent
I les seves llàgrimes augmenten;
Sempre que algun desgraciat llaüt els mou …
o la cançó de “nit”
A la meva terra,
A la terra dels simples,
on mastegar lentament en la nostra cançons- sense fi
Una forma de consum destruir l’est-
Nostre a l’est de mastegar en la seva història,
els seus somnis letárgicos,
Les seves llegendes buits,
Nostra est que veu la suma de tots els heroismes
En Picardia Abu *Zayd al *Hilali.
