Pere
Fèlix Miret
Castells sense caiguda de la diada de Tots Sants omplen la petita pantalla de l’ordinador.
La pluja no ha deixat de ser al llarg de la nit, són les quatre del matí. Tothom dorm a casa.
Un cop visionada i assolida la millor diada de tots els temps – com aquell qui es deixa endur pel ritme d’un “toc de vermut” – em recolzo sobre aquest seguit de frases dedicades a l’amic i cap de colla dels Castellers de Vilafranca, en Pere de Sant Quintí.
Un Pere que també fou nen.
Un nen reservat i despert a la vegada, que un vespre de divendres arribava a assaig, i amb la mà de “dos” em saludava.
Un nen de Sant Quintí de Mediona, amb un silenci fet de ganes. Ganes d’enfilar-se, d’aprendre.
Amb la calma d’aquell qui ve de poble, contrastada pel neguit del risc i l’aventura en la mirada.
Un Pere que -a part de ser casteller de tronc- ha sabut organitzar, concretar i construir un equip tècnic que ha dut la colla fins al punt on ser filmada.
Soni Bach o soni Mozart a la nova melodia de la nova temporada, ara toca gaudir d’aquest moment, de cada instant; que no n’hi ha d’altre. Aquest triomf de veritat i recompensa que ara passa.
Enhorabona Pere! Pere de Sant Quintí. T’has enfilat -com fa un dos, un quint o un quart- pel dur i valent camí del lideratge, assolint la millor actuació de tots els temps a peu de plaça.
