No és opi

Toio Ribas

Toquen les campanes i peta una forta traca. Pim, pam, pim, pam, puuum! Mascletà feta per mans penedesenques. Ribes vull de festa. La vigília és un dia fort. La previgília va ser per la trobada de timbals, dels molts i molts timbals que al Garraf acompanyen dracs i dimonis –per què no s’animen els vilafranquins a seguir-los? Un ribetà amb vincles vilatans comenta: “M’esborrona sentir l’entrada de grallers baixant pel carrer del Pi”. La música va venint i en barrejar-se amb el so dels picarols dels balladors que esperen i d’algun bastó que  pica compon una melodia que s’endinsa, s’endinsa…  

 

De les festes majors que cada un té al seu calendari particular, Ribes n’és una de marcada. L’inici d’estiu, amb solstici i Joan, Pere i Pau a celebrar comencen les festes i torna l’engrescament juvenil, estrenar vestit –o samarreta!–, les nits llargues i pels grans retorna tot l’enyor de l’ahir que pessigolleja el demà que s’escapa… Enguany, aquestes festes coincideixen amb uns dies mundialment tensos. El terrorisme tan bèstia d’arrel islàmica i la crisi de Grècia, per no parlar de les tibantors diàries entre Madrid i Barcelona.

 

Grècia ens cau més a prop i també és una crisi nostra, ja que som europeus i, segons com es resolgui, en patirem conseqüències aviat, ja que vivim en la zona feble que algun cregut del nord anomena PIGS… Dissabte, diumenge i dilluns de tensió. La UE pot anar en orris per manca de consens social o d’autoritat. Subtil dilema. Mentrestant la gralla sona, peten carretilles, el bisbe fa el sermó i es canten goigs.

 

La festa, la festa major, és l’opi del poble? Un ribetà-vilafranquí savi així ho assegurava. Alienen el drac i els diables? Estaborneixen els bastons? Fan venir basca les gitanes, les cintes i els pastorel·lis? Ens emboiren l’enteniment? Ens fan perdre el món de vista? Poden fer-ho si els qui gaudeixen de les festes són miops. Un vilafranquí-barceloní deia que la festa major no ha de tapar la lluita de classes, usant el llenguatge de finals dels setanta.

 

La festa major agafada amb seriositat –és a dir, amb gresca i bonhomia— ha de servir per renovar forces i seguir defensant tot allò en què un creu. Fins i tot les utopies. Com es cantà en la desena i darrera estrofa dels goigs a Sant Pere, a Ribes (era tanta la gent a besar la relíquia que es va arribar a cantar!):

 

 “Catalunya en Vos espera

 l’hora de la redempció”.

L’anònim autor dels goigs segurament pensava en termes celestials, però ara aquests versos vénen com anell al dit.