Guardar fusta al moll
Pep Antoni Roig
El Pla del Penedès
Són quasi les deu del matí quan, carregat amb uns quants llibres i una presentació de PowerPoint sota el braç, entro a l’aula 12 de la Facultat de Comunicació per tal d’oferir-hi una classe conjuntament amb un company de la carrera. Un dia, setmanes enrere, el professor que imparteix l’assignatura Literatura Catalana del segle XX, i que va ser un dels grans mestres que he conegut a la universitat, ens va comentar si ens agradaria fer una classe de la seva matèria a Periodisme; segons ell, que l’única lliçó que dedicaria a la poesia l’oferíssim dos joves de vint-i-cinc anys faria apropar el gènere als mateixos estudiants, i sense dubtar-ho vam acceptar.Subscriu-te per continuar llegint{payplans}
Així doncs, passen ja dos minuts de les deu del matí quan comencem la classe amb una pregunta senzilla: “quants dels que sou aquí heu comprat mai un llibre de poesia?”. De les dinou noies i sis nois que omplen l’aula, només una persona aixeca el braç. El meu col·lega i jo comencem a parlar, a passar diapositives, a trampejar de puntetes amb deu minuts sobre la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme fins que ens aturem a les Avantguardes i, en especial, en la figura de Joan Salvat-Papasseit. Els llegeixo el poema “Nocturn per acordió”, aquell que diu allò de: “vosaltres no sabeu/ què és/ guardar fusta al moll”. Hi aprofundim i en fem una anàlisi minuciosa, però un alumne de la fila del fons aixeca el braç i em comenta que no l’entén.
Tot d’una me n’oblido de mètriques, rimes o figures retòriques i li dic que precisament nosaltres, per desgràcia, podem entendre el poema quasi en primera persona, ja que som la gent a la qual volen aixafar els cretins a qui Papasseit volia escopir a la closca. Els que cobrem un salari ridícul servint entrepans, els que cuidem i eduquem els seus fills amb activitats extraescolars mentre ells se’n despreocupen, els que treballem la terra de forma miserable perquè ells puguin brindar amb cava car, els que fem concerts de música a canvi de quatre rals en actes merdosos que ells organitzen, els que recollim les escombraries que ells provoquen o els que escrivim notícies d’última hora en una agència a canvi d’un contracte de pràctiques. L’alumne, aixecant-se, em diu que ara sí que ha entès el poema tot dirigint-se cap a la porta. -On vas?, li pregunto. -A guardar fusta al moll servint cafès a l’Starbucks de Plaça Urquinaona, em respon mentre marxa.{/payplans}
